Santa Emília de Rodat: Fer de la misericòrdia la missió de la pròpia vida

Dins l’Any de la misericòrdia, acabem de pelegrinar a Villefranche de Rouergue (Aveyron – Occitània) un bon nombre de fidels, alguns compromesos com a “laics de la Sda. Família”, anant al sepulcre d’una santa de la misericòrdia, que ha deixat la seva empremta a la nostra Diòcesi, especialment a la Vall d’Aran. Es tracta de santa Emília de Rodat (Druelle 1787 – Villefranche de Rouergue 1852) fundadora de les Religioses de la Sda. Família de Villefranche, congregació que té just 200 anys, i que des del 1903 està establerta a la Vall d’Aran. Actualment les religioses col·laboren pastoralment a Vielha, però abans havien tingut una escola a Les i Bossòst.

Santa Emília havia nascut poc abans de la Revolució francesa i ben jove va intentar ser religiosa. En no aconseguir-ho, va anar a Villefranche de Rouergue amb la seva àvia, i en descobrir un grup de religioses soles, sense empara degut a les conseqüències de la Revolució, les va acollir i cuidar a casa seva. Després li arribà el dolor de les mares perquè les seves filles pobres no rebien educació, i n’acollí quaranta a la seva casa, començant una tasca educativa que no ha cessat. Després foren els malalts que visitava per les cases, els miners sense feina, amb dures condicions de treball, i posteriorment els infants del carrer, els orfes, i les dones de la vida, amb els presoners... Vivia amb els ulls ben oberts, plens de la llum de l’amor, i cap necessitat no la deixava indiferent. Amb l’oració i l’entrega a la voluntat de Déu, cercava la manera concreta i real de donar resposta a les necessitats que li arribaven. No feia el que ella volia, sinó el que Déu li anava presentant, amb confiança, sense molts mitjans, amb pobresa i esperit generós. Tot estava conduït per la misericòrdia, pregant molt i estimant molt. El 1816 amb tres companyes més i acompanyades espiritualment per Mn. Antoine Marty –més endavant vicari general de Rodez, la seva diòcesi- va fundar la inicial Congregació religiosa. Ara són presents a quatre continents d’arreu del món; dos segles fent el bé...

És bo de recordar que va ser provada amb una llarga “nit obscura” de fe, que ningú no notava, i que va sofrir durant 32 anys, sense ser-li impediment per a continuar servint i fent el bé, sense caure amb racionalismes o sentimentalismes vaporosos, sinó sempre fidel a la fe i a la confiança en Déu, encara que no sentís res. Per això ens anima a nosaltres a “perseverar” en els compromisos cristians i en la fidelitat a l’Evangeli, malgrat els silencis de Déu, les proves o els moments difícils que puguem passar. És molt profunda una sentència seva: «L’amour ne dit jamais, c’est assez…» (L’amor no diu mai, és massa, ja en tinc prou...). No ens cansem d’estimar, de cercar sortides als problemes, sense que ens esclafin; no deixem mai de confiar en la misericòrdia! Seguim la llei de l’amor: l’acollida, l’escolta i el servei. Com acaba de dir el Papa Francesc: "L'Església és la casa del consol"

En l’Any jubilar de la misericòrdia, ens convé entrar en la vida d’aquells sants i beats que, com Santa Emília, van viure en la profunditat de la misericòrdia de Déu, i de la misericòrdia envers els germans; que “van fer de la misericòrdia la seva missió de vida” (Misericordiae vultus n. 24).

Misericòrdia per als privats de llibertat

En l’Any de la misericòrdia dirigim avui l’atenció al col·lectiu de persones privades de llibertat, i a tots els qui estan relacionats amb les presons. L’Any de la misericòrdia ens hi urgeix, recollint el mandat del mateix Senyor: “Estava a la presó i vinguéreu a veure’m” (Mt 25,36). I destaquem avui la Pastoral penitenciària de la Diòcesi.

Hi ha molta angoixa i sofriment rere els murs d’una presó! Rere cada persona, hi ha una història única, singular i irrepetible, moltes vegades construïda pels fracassos, dels quals no tan sols els privats de llibertat en són els únics responsables. No jutgem ni condemnem. Provem de comprendre i escoltar. Potser així es desvetllarà la reacció del millor de cada un d’ells, i actuarà la força guaridora de la misericòrdia divina, capaç d'esmenar les errades més grans.

Els familiars dels empresonats necessiten ser molt forts, i no s’haurien de sentir abandonats a l'hora de la desventura. Potser se’ns demana a les comunitats cristianes una certa complicitat i tendresa per a aquells que no compten amb res més que amb la seva gran soledat.

Les presons són abstractes però els presos són molt concrets. A Andorra n’hi ha 48 a La Comella, i uns 9.000 a tot Catalunya, i uns 50.000 a Espanya. I per això considerem també els funcionaris que treballen a les presons, que sovint són oblidats. També a la societat actual li convindria escoltar-los més en els seus problemes i dificultats, perquè no abdiquin de la seva necessària funció d'adreçar sendes tortuoses per tal que es pugui obrir pas sense entrebancs l'esperançat ressorgir d'una vida nova per a molts. La justícia i les presons no poden abdicar de ser restauratives, contra tot pronòstic pessimista.

Per què no escoltem més tant de dolor inútil, tant de sofriment absurd de les víctimes de tots els delictes? Sense manipular-les ni utilitzar-les. Que trobin força i consol, que segur que ho esperen. Hem de ser capaços de donar-los suport incondicionalment, de reparar els seus trencaments, de rentar les seves ferides i facilitar, finalment, que la indulgència desbanqui la revenja. Cal intentar–ho sempre i fer possible el perdó i la reconciliació!

També el nostre interès s’ha de fixar en el sistema penal que tenim. En comptes de la revenja, del mer enduriment de penes, de la punició, cerquem inventar noves mesures perquè la prevenció social, el tractament, la reinserció, els drets humans i la reconciliació siguin el nord i guia del propi sistema penitenciari.

Davant tantes i noves classes d’esclavitud, l’Església treballa en la Pastoral Penitenciària amb molts altres que donen temps, interès i paciència des de “Justícia i Pau”, i des de diverses ONGs, com a voluntaris al servei de la rehabilitació i la dignitat dels qui han hagut de passar per la duríssima prova de la pèrdua de llibertat. Valorem i sostinguem el seu esforç perquè puguin cooperar en un autèntic treball social i una audaç pastoral de justícia i llibertat, que busqui prevenir el delicte, superar la presó, reintegrar el pres i facilitar la reconciliació i la pau social.

Preguem amb la Litúrgia de les Hores

En aquestes setmanes està tenint lloc la presentació i difusió de la reedició de la Litúrgia de les Hores en llengua catalana, editada en quatre volums, i també se n’ha fet una edició abreujada en un sol volum, i una presentació per als nous mitjans de comunicació digitals. És una obra esperada, que ens arriba després d’una atenta revisió segons els criteris de l’Església, que ha estat preparada pels Delegats diocesans de Litúrgia de les Diòcesis amb seu a Catalunya, amb l’ajuda de tècnics diversos. Els Bisbes de Catalunya després de rebre el reconeixement de la Santa Seu, la proposem a tot el Poble de Déu perquè sigui la nostra pregària, font de la nostra vida espiritual, ja que és la pregària oficial de l’Església i gaudeix de gran estima.

La Litúrgia de les Hores és la pregària oficial de l’Església, l’Ofici diví, com l’anomena el Concili Vaticà II, que li va dedicar tot el capítol IV de la Constitució sobre Litúrgia (SC nn. 83-101). Allí s’hi recomana aquesta pregària que és obra de Crist i de l’Església, ja que Crist uneix a Ell mateix la completa comunitat humana, i l’associa al “cant d’aquest diví himne de lloança, ja que la seva funció sacerdotal es prolonga a través de la seva Església, que, sens parar, lloa el Senyor i intercedeix per la salvació de tot el món no només celebrant l’Eucaristia, sinó també amb d’altres maneres, principalment recitant l’Ofici diví” (SC 83). I hem de tenir present que els salms que ens vénen proposats en la pregària de l'Església són també Paraula de Déu que ens ajuden a penetrar en el sentit més pregon de la Sagrada Escriptura, i ens ajuden a "rumiar" l'obra salvadora del nostre Déu, ric en misericòrdia.

L'oració pública i comunitària del poble de Déu figura amb raó entre les principals missions de l'Església. Aquesta oració unànime de la comunitat és testificada pels Fets dels Apòstols i pels testimonis de la primitiva Església, que manifesten que els fidels solien dedicar-se a l'oració en determinades hores del dia. Aquestes oracions en comú a poc a poc es van anar configurant com un conjunt d'Hores. La litúrgia de les hores és el conjunt d'oracions (salms, antífones, himnes, oracions, lectures bíbliques i altres) que l'Església ha organitzat per ser resades o cantades en determinades hores de cada dia: Laudes i Vespres, les més importants, i també Ofici de Lectura, Hora entre dia i Completes. Tot el dia ve ritmat, així, pel contacte amb Déu, utilitzant no les pròpies idees o reflexions o sentiments, sinó els de l’Església, que respon a Déu amb les seves mateixes paraules revelades.

L'ofici diví és part de la litúrgia, i com a tal, constitueix, amb la Santa Missa, la pregària pública i oficial de l'Església. És principalment oració de lloança i de súplica, oració que l'Església realitza amb Crist i alhora, la dirigeix a Crist. Posant ara de nou la Litúrgia de les hores a l’abast de tothom, els Bisbes de Catalunya desitgem que sigui la font de l’espiritualitat de tots els membres del Poble de Déu, ja que “l’Ofici diví, com a pregària pública de l'Església, és, a més, font de pietat i aliment de l'oració personal”. Per això exhortava el Concili Vaticà II que : “en resar-lo, la ment concordi amb la veu, i per a aconseguir-ho millor adquireixin una instrucció litúrgica i bíblica més rica, principalment sobre els salms” (SC 90). Animem-nos a resar comunitàriament alguna Hora de pregària de l’Ofici abans de la missa parroquial, o en les trobades pastorals. En traurem gran fruit!

Nova imatge i nou cambril per a la M. de Déu de Meritxell

El proppassat dia 8, festa de la Mare de Déu de Meritxell i Diada Nacional d’Andorra, a la Basílica-Santuari enclavada al cor d’Andorra i en el terme parroquial de Canillo, vam celebrar amb molta joia i devoció la benedicció d’una nova imatge de la Mare de Déu i d’un nou Cambril per a aixoplugar-la i mostrar-la a l’amor i veneració dels seus fills andorrans i de tots els pelegrins devots. Fou l’Arquebisbe Paul Richard Gallagher, Secretari de la Santa Seu per a les relacions amb els Estats, qui va presidir la celebració, que commemorava també els 40 anys del nou edifici del Santuari. Després del dissortat incendi de 1972, l’arquitecte Ricard Bofill el va construir de forma simbòlica i innovadora a petició del Consell general i de les Autoritats del País, i el dedicà el meu predecessor, l’Arquebisbe i Copríncep Mons. Joan Martí Alanis, en presència de l’esposa del Copríncep francès, Mme. Giscard d'Estaing, i de les Autoritats i d’una gran multitud d’andorrans devots. El Santuari renaixia de les cendres i sabia renovar-se creativament envers el futur.

Maria va triar aquest lloc del nostre Pirineu per estar-s’hi, quan la imatge fou descoberta sota la gavernera florida en ple gener, i sempre hi retornava quan la volien allunyar. Triava fer estada entre nosaltres. Enguany, per commemorar-ho, els Andorrans li acabem d’oferir un significatiu i lluminós Cambril -donat que “Meritxell” ve de llum potent del migdia-, obra de l’arquitecte andorrà Antoni Pol i Solé, que acull la imatge de la Patrona dels Andorrans, reproducció exacta amb tècniques 3D de la bella talla romànica del segle XII. Ella és la Sedes sapientiae, Reina i Mare del Crist, coronada i amb esclops de pagesa, que ens mira amb ulls grans i bondadosos, ulls molt penetrants, i que ens ofereix la seva mà dreta, desproporcionadament gran, perquè vol estar sempre ben allargada envers tots els seus fills i filles. I ens dóna el seu Fill, rei infant, sense corona i descalç, que branda l’Evangeli com a tresor i ens ofereix també la seva mà dreta protectora. Agafem-nos a Maria i el seu Fill, i trobarem forces i vida!

En l’Any jubilar de la Misericòrdia s’escau demanar-li a la “Reina i Mare de Misericòrdia”, que la llum ferma i penetrant del sol del migdia, que és el Crist, i que la Mare del Cel reflecteix, ens il·lumini el camí del perdó, del servei i de la reconciliació. Que la Mare ens sigui també porta vers la fe enrobustida i la caritat ardent. A Meritxell hem d’aprendre de nou a ser humils i acollidors, a cercar la unió, a ser nets de cor i amadors de la justícia, i a donar-nos a tots els qui ens necessiten, especialment els més necessitats. Maria ens anima a “ser misericordiosos com el Pare” (Lc 6,36). Necessitem abraçar-nos de nou com a germans, perdonar-nos i superar les divergències i rancúnies, per aprendre a bastir el futur amb unitat i fortalesa. El Poble Andorrà, sota la protecció de la Mare de Déu de Meritxell, anirà endavant i trobarem la manera de superar les dificultats i de fer gran i just el nostre estimat país.

La presència de l’Arquebisbe Paul R. Gallagher per beneir la reproducció fidedigna de la sagrada Imatge de la Mare de Déu romànica, i per beneir el cambril que Andorra dedica a la Reina del cel va ser ocasió oportuna per fer arribar, a través d’ell, al Papa Francesc, els nostres sentiments de comunió filial i de compromís obedient al seu programa de fidelitat a l’Evangeli de l’alegria.