Santes festes de Nadal!

La joia de la vinguda del Senyor, el Messies esperat,
amb tot el poder de la seva tendresa,
ompli els nostres cors i els transformi!
Som al Nadal.
Jesús, des de la pobresa i la indefensió de Betlem,
ens atreu cap a la humilitat i la senzillesa.
Només un cor senzill coneix Déu,
només un cor humil i pobre el pot rebre,
només un cor d’infant,
desitjós d’estimar i de ser estimat del tot,
pot conèixer la felicitat de l’Amor que Déu ens dóna.

Déu és amor. El seu poder és la tendresa.
Ell sempre ens ofereix la seva misericòrdia i la seva salvació,
i aquests dies novament ho podem experimentar.
Serem feliços si ens deixem transformar
per la salvació que Jesús ens ve a regalar
sense exigir res a canvi;
només que ens deixem estimar i salvar per Ell,
que ens obrim al perdó i a la reconciliació,
que ens comprometem a viure la caritat
envers tots els qui sofreixen, els més vulnerables.
En el germà sempre està present Déu mateix.

Enfortim la fe i la confiança en Ell,
perquè així serem realment fills de Déu en el Fill Jesús.
Us desitjo que aquestes festes del Nadal del Crist
siguin festes amb vivència de família,
de fraternitat i d’acollida del pròxim, plenes d’amor i alegria.

Bon Nadal a tots!
fragment del retaule d’Encamp –Principat d’Andorra- del segle XVII

Crist és la nostra esperança!

Moltes notícies ens confonen i ens acoloreixen de gris la vida. Necessitem retrobar l’esperança, una esperança elevada i gran, que no es conformi amb les coses materials, que distreuen tant, o amb les fruïcions dels sentits, que de seguida s’esfumen... Què pot donar sentit i esperança a la humanitat? Alguns ho busquen en el progrés de la medicina o de les relacions de solidaritat, en fer passos endavant en el respecte dels drets humans i de les llibertats, en el cessament de les violències, el terrorisme i la guerra... Segur que aquest ventall de necessitats humanes solucionades són teixit de l’esperança. Però si som sincers, ¿això ens basta? ¿què pot calmar la set profunda de més realització com a persones, de justícia justa, de major amor mutu i, sobretot, de vida per sempre?

Només Crist és la nostra esperança! Només en Ell podem confiar i trobar la veritable Pau! “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum... Els heu omplert d’una alegria immensa”, ens dirà el profeta Isaïes (Is 9,1-2) la propera nit de Nadal. L’esperança és un do que ve de Déu, és la certesa que Déu no abandona la humanitat, i li demana que surti fora de la comoditat, dels propis interessos, i obri el seu cor als altres, a l’Amor.

Jesús, nascut a Betlem, és la nostra esperança. “Déu, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb Ell?” (Rm 8,32). Déu mateix s’ha decidit a “encarnar-se”, fer-se home, igual com nosaltres llevat del pecat, prenent damunt seu tota la maldat del món per vèncer-la i posar-hi la llum de l’esperança autèntica, i en Ell ja ens ho ha donat tot. Déu en Jesús ha volgut “necessitar” de nosaltres; s’ha fet feble i petit, humil i servicial fins a donar la seva vida en rescat de tots... Si celebrem el seu naixement és perquè ens ha salvat donant la seva vida per amor, a la creu, i ressuscitant per obrir-nos les portes de l’eternitat. Ja és possible ser home perquè Crist ha santificat i omplert d’Esperit Sant la nostra humanitat.

I és que Déu ha volgut necessitar de persones a qui estimar, a qui perdonar totes les culpes, per llençar-los a una gran esperança, a una vida sense fi, vida eterna de joia i d’amor, a existir per sempre en Ell.

Aquests dies ja propers al Nadal, fem el pessebre, repassem cançons, preparem les trobades de família, dels amics i dels companys del treball, no ens oblidem de compartir solidàriament amb els pobres... però passem davant el pessebre de casa alguna estona de silenci i oració. No deixem de fer el pessebre, perquè en petit, hi podrem contemplar la gran obra de Déu, el que Ell ha fet per tu i per mi, i per tots... I, encara més, hi podrem contemplar “com” ho ha fet, i “amb qui” ho ha fet: des de la part dels febles i els petits, des de l’amor que tot ho dóna i atreu a donar-ho tot amb perfecta alegria, amb l’entrega total de la Verge Maria i del seu espòs Sant Josep.

Posem tot el nostre interès a preparar bé aquestes festes de Nadal i atrevim-nos a estimar com Crist, que és la nostra esperança! 

Els pobres són els tresors de l’Església

Preparar el Nadal ja proper ha de tenir una dimensió espiritual fonda i alhora ens ha de portar a ser més acollidors i més solidaris amb les persones necessitades i que pateixen pobreses diverses. L’Advent és temps de “mirar de cara” els pobres i les causes de la pobresa, per prendre decisions i obrir el cor al pròxim. Perquè en el pobre arriba el Senyor que esperem.

El Papa Francesc digué en el Jubileu de les persones socialment excloses (13.11.2016) que en el nostre món “quasi tot passa, com l’aigua que corre; però hi ha coses importants que romanen, com si fossin una pedra preciosa. Què és el que queda?, què és el que té valor a la vida?, quines riqueses són les que no desapareixen? Sens dubte són dues: El Senyor i el pròxim. La persona humana, col·locada per Déu en el cim de la creació, és sovint descartada, perquè són preferides les coses que passen. I això és inacceptable, perquè la persona és el bé més valuós als ulls de Déu. No podem acostumar-nos que ningú sigui descartat. Que no se’ns adormi la consciència i deixem de prestar atenció al germà que pateix al nostre costat o als greus problemes del món”. Nadal ja proper ens ho torna a recordar. Crist ha vingut per tots, especialment ha vingut a “portar la bona nova als pobres i a proclamar als captius la llibertat” (Lc 4,18).

Quan l'interès se centra en les coses que cal produir, en lloc de les persones que cal estimar, recordava el Papa, estem davant d'un “símptoma d'esclerosi espiritual”. Així neix la tràgica contradicció de la nostra època: com més augmenta el progrés i les possibilitats, la qual cosa és bona, tant més augmenten les persones que no poden accedir-hi. És una gran injustícia que ens ha de preocupar.

En finalitzar l’Any jubilar de la misericòrdia (20.11.2016), el Papa Francesc ens acaba d'enviar una Carta “Misericordia et misera” (“La misericòrdia i la miserable”, expressió de Sant Agustí) en la qual explica que va intuir que, “com un altre signe concret d’aquest Any Sant extraordinari, se celebri a tota l’Església, en el XXXIIIè. diumenge del temps ordinari, la Jornada mundial dels pobres. Serà la preparació més adequada per viure la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’univers, el qual s’ha identificat amb els petits i els pobres, i ens jutjarà a partir de les obres de misericòrdia (cf. Mt 25,31-46). Serà una Jornada que ajudarà les comunitats i cada batejat a reflexionar com la pobresa es troba al cor de l’Evangeli i sobre el fet que, mentre Llàtzer estigui ajagut vora la porta de casa nostra (cf. Lc 16,19-21), no hi podrà haver ni justícia ni pau social. Aquesta Jornada constituirà també una genuïna forma de nova evangelització (cf. Mt 11,5), amb la qual es renovi el rostre de l’Església en la seva acció perenne de conversió pastoral, per ser testimoni de la misericòrdia”.

Visquem-la ja en esperit en aquest Nadal que arriba, i tinguem millor cura i atenció dels veritables tresors de l’Església que són els pobres, com exclamava Sant Llorenç als seus perseguidors abans del martiri. Pobres de tantes i diverses pobreses. Que el realisme de l’amor ens condueixi a servir-los sense mai descartar-los!

Maria, acollidora de la Paraula, esperança de l’Advent

En els inicis de l’Advent que prepara el Nadal cristià, i a les vigílies de la gran i joiosa festa de la Immaculada, us animo a fixar els ulls en la Verge Maria, la nostra Mare del cel, la Mare de l’Advent. Ella “conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava” (Lc 2,19). Ens ensenya a acollir i obeir la Paraula de Déu, i a mantenir viva l’esperança del Déu que arriba, per fer-se ben nostre en Jesús.

Ella és la persona que millor ens ajuda a viure l’esperança de l’Advent i a preparar amb joia cristiana l’arribada del Crist. A confessar els pecats i a entrar en un nou dinamisme de perdó, d’humilitat i d’amor. Ella va saber esperar el Senyor i li va ofrenar l’estada del seu Cor Immaculat; li va donar el seu sí generós i ben disposat, i visqué la caritat que, des de Déu, es difon en nosaltres i en els qui ens envolten. Per això Ella és la Mare de l’Esperança, que ens guia pels camins de l’acolliment del Regne de Déu.

Maria acull i comunica la Paraula de Déu. A l’Anunciació respon decidida i plena de fe: "Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules" (Lc 1,38). Escolta la Paraula i la compleix (cf. Lc 11,27-28). Només des de l’escolta orant i atenta de la Paraula de Déu va ser possible el seu "sí" a l’Encarnació, només perquè es va fiar d'aquesta Paraula, la mateixa Paraula va florir en les seves entranyes i va germinar en el Fill de Déu i Fill seu. Maria va viure absorta en la Paraula Déu i en la seva acollida. Conservava i meditava en el seu cor tot el que havia vist i sentit (cf. Lc 2,51) romanent sempre fidel perquè va creure en la Paraula: "Feliç, tu, que has cregut, perquè el que t'ha dit el Senyor es complirà" (Lc 1,45).

I al Magnificat que és un cant de la Paraula en Maria, ens mostra la profunditat de la seva ànima; és la millor mostra de Maria com a dona de la Paraula. Aquest poema és un teixit fet completament amb fils de l'Antic Testament. Ens mostra que Maria se sentia com a casa amb la Paraula de Déu: Maria vivia d'ella, estava configurada per ella. Parlava i pregava amb paraules de Déu; els seus pensaments eren els pensaments de Déu. Maria estava penetrada de la llum divina; per això era tan esplèndida, tan bella; per això irradiava amor i bondat. Maria, escoltant la Paraula de Déu i complint-la, havia arribat a la plenitud de la gràcia, al model de la fidelitat a les Sagrades Escriptures i a la fecunditat esplèndida que obra en la persona l’amor de l’Esperit Sant. Com Maria, sapiguem dir sí a Déu, des del silenci més profund del nostre interior; i deixem que Déu intervingui en la nostra vida. Així serem plens d'una inesgotable alegria.

Durant tot l’Advent, celebrem i confiem en la Verge Immaculada perquè ens farà créixer en la calidesa i la tendresa per acollir Jesús. Honorem-la i agraïm-li el misteri de ser sens pecat concebuda, tota de Déu, que ens estimula i atreu cap a la virtut i el bé sempre més grans. Aspirant al màxim, serem més feliços, i no ens rendirem a la llei del mínim esforç i del pecat tolerat com a insuperable. Déu ha vençut en Maria el pecat del món, i ens vol acollidors de la seva gràcia, ja que Déu tot ho pot. Així donarem fruits de bones obres. L’aspiració no pot conformar-se amb poc; ha de ser ben gran. Aspirem a la santedat!