“Senyor, què maneu que faci jo?”

En aquest Any teresià el lema del Dia del Seminari és una de les belles frases de Sta. Teresa de Jesús, "Vostra sóc, per a Vós vaig néixer: què maneu que faci jo?". És d'un famós poema seu en què s'ofereix totalment al seu Senyor, a qui estima sense reserva ni duplicitat. Sap que tot en ella ve de Déu, i vol tornar-li-ho amb generositat. Estimar, servir, donar-se sense retenir res... només desitjant i elegint ser estimada per Jesús, i tenir el privilegi de ser "Teresa de Jesús" i que Ell sigui "Jesús de Teresa". El lema ens situa en el camí de l'obediència a Déu, i no dels gustos i interessos propis. Ens recentra en Déu, ens treu de tota mundanització que busca la glòria de si mateix i no la de Déu. Així parlava amb passió de formador el Papa Francesc als seminaristes i novicis el juliol de 2013: "Convertir-se en sacerdot, no és primer de tot una elecció nostra. Més aviat és la resposta a una crida i a una crida d'amor. Sento alguna cosa dins, que m'inquieta, i jo responc que sí. En la pregària, el Senyor ens fa sentir aquest amor, però també a través de nombrosos signes que podem llegir en la nostra vida, a través de nombroses persones que posa en el nostre camí. I l'alegria de la trobada amb Ell i de la seva crida porta a no tancar-se, sinó a obrir-se; porta al servei a l'Església". Necessitem anar creant un clima favorable a l'escolta de la crida del Senyor amb atenció, i col•laborar perquè la resposta dels joves sigui humil, compromesa, totalitzant i eclesial.
En aquests últims tres anys a Espanya hem passat de 132 nous ingressos l'any 2012, a 311 el 2013, i a 347 el 2014, que en números totals significar passar de 1.307 seminaristes majors el 2012, a 1.321 el 2013, i als actuals 1.357 seminaristes. Signe real per a l'esperança. A la nostra Diòcesi tenim actualment 5 seminaristes, i en els dos últims anys hem pogut ordenar 3 nous sacerdots. Donem-ne gràcies a Déu! Les tres claus més importants de la pastoral vocacional continuen essent les famílies que viuen i transmeten la fe amb paciència i fervor; les comunitats parroquials missioneres, acollidores i vives, que practiquen la caritat i la cultura de la trobada, sempre recolzades per l'escola; i els mateixos sacerdots que són testimonis feliços de l'Evangeli amb autenticitat i coherència.
Hem de presentar de nou la vida com a "vocació". Déu ens vol per a alguna cosa més que per ser feliços sols, rics i egoistes; que la vida es viu de veritat donant-la, regalant-la, posant-la al servei del nostre proïsme, a exemple de Jesús, fent-nos deixebles seus. "La formació dels seminaristes és una experiència discipular, que apropa al Crist i permet conformar-se cada vegada més a Ell", proposa el Papa Francesc, i "no pot ser una tasca que s'acaba, perquè els sacerdots mai no deixen de ser deixebles de Jesús, no deixen mai de seguir-lo". El Dia del Seminari, més enllà d'informar i de fer una necessària col•lecta d'ajuda, ha de ser un feix d'iniciatives d'intercessió confiada a l'Amo dels sembrats, perquè enviï més treballadors a les seves messes. Sense oració no hi haurà vocacions, no s'escoltarà la veu de Déu que crida, no creixerà l'Església, ni els evangelitzadors. Sense oració no hi haurà formació ni discerniment evangèlic. Sense oració, l'Esperit Sant no ens podrà donar els sants sacerdots que tant necessitem.

Malalties que ens cal identificar, confessar i guarir (i 2)

Si bé és important identificar les malalties de l'ànima, per caminar amb decisió cap a la Pasqua, és encara més important poder guarir les malalties amb l'oració i el sagrament de la Confessió. Per això a les 15 malalties, van seguir les 10 cures del Papa Francesc en un famós discurs del desembre passat als treballadors del Vaticà i les seves famílies, que era la segona part de la "meditació" que sobre malalties i guarició feia el Papa.

L'Esperit Sant ens ajuda a tenir cura de totes aquestes dimensions, per viure en la comunió amb Déu i els germans, i ressuscitar a una vida nova amb el Senyor. Si en tenim cura, el Senyor, totpoderós en l'amor, ens guarirà:
1. Ens cal tenir cura de la nostra vida espiritual, de la nostra relació amb Déu, perquè aquesta és la columna vertebral de tot el que fem i de tot el que som. Un cristià que no es nodreix amb la pregària, els sagraments i la Paraula de Déu, inevitablement es marceix i s'asseca.
2. Tenir cura de la nostra vida familiar, donant als fills i als éssers estimats no només diners, sinó sobretot temps, atenció i amor.
3. Cal tenir cura de les nostres relacions amb els altres, transformant la fe en vida i les paraules en obres bones, especialment cap als més necessitats.
4. Tenir cura de la nostra manera de parlar, purificant la llengua de les paraules ofensives, de les vulgaritats i del llenguatge de matís mundà.
5. Guarir les ferides del cor amb l'oli del perdó, perdonant les persones que ens han ferit i guarint les ferides que hem causat als altres.
6. Tenir cura del nostre treball, realitzant-lo amb entusiasme, humilitat, competència, passió i amb un esperit que sap donar gràcies a Déu.
7. Cal cuidar-se de l'enveja, de la concupiscència, l'odi i els sentiments negatius que devoren la nostra pau interior i ens transformen en persones destruïdes i destructores.
8. Cal tenir cura del rancor que ens condueix a la venjança, i de la mandra que ens condueix a l'eutanàsia existencial; apartar-nos de la supèrbia, i de lamentar-nos contínuament, cosa que ens condueix a la desesperació. I demanar al Senyor la saviesa de saber mossegar-se la llengua a temps, per no dir paraules injurioses, que després ens deixen la boca amarga.
9. Tenir cura dels germans més febles: ancians, malalts, els que passen gana, els sense sostre i els estrangers, perquè sobre això serem jutjats.
10. Tenir cura de no caure en el consumisme comercial, l'aparença o els regals inútils, o bé els malbarataments superflus, sinó que cerquem l'alegria d'acollir el Senyor i els germans amb sobrietat i esperit solidari.

Tenir cura vol dir manifestar interès diligent i atent, que implica tant el nostre esperit com la nostra activitat, cap a algú o alguna cosa. Significa mirar amb atenció el qui necessita cures sense pensar en res més. Significa acceptar donar o rebre cures. L'oració amb què es beneeixen les Cendres a l'inici de la Quaresma, diu: "Senyor, que us deixeu vèncer per la humilitat i la penitència..." Visquem la Santa Quaresma amb humilitat i penitència, amb ganes d'identificar les nostres malalties de l'ànima, per confessar-les humilment i deixar-nos guarir per l'Esperit Sant. Ell és l'artífex de la nova creació que aquesta Pasqua Déu vol realitzar en tots i cadascun de nosaltres!

Malalties que ens cal identificar, confessar i guarir (1)

És tan important identificar les malalties de l'ànima per poder confessar-les davant Déu i l'Església, amb el sagrament del perdó, i així ser guarits! Per això us ofereixo les 15 malalties que el Papa va identificar en un famós discurs del desembre passat a la Cúria, que són mals i temptacions perillosos per a tot cristià i per a tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i que poden afectar tant en el pla individual com en el comunitari. Ens pot ajudar a preparar al Sagrament de la Reconciliació, per viure millor la Pasqua.

¿Pateixo jo aquests mals o temptacions? Fem-ne examen de consciència:
1. El mal de sentir-se «immortal», «immune», i fins i tot «indispensable».
2. L'excessiva laboriositat (Marta), quan, embrancats en el treball, deixem de banda, inevitablement, «la millor part»: estar asseguts als peus de Jesús.
3. També existeix el mal de la «petrificació» mental i espiritual, és a dir, el d'aquells que tenen un cor de pedra i són «durs de cor».
4. El mal de la planificació excessiva i el funcionalisme.
5. El mal d'una falta de coordinació amb els qui treballo, amb els qui convisc, sense bona comunió entre nosaltres.
6. L'«Alzheimer espiritual», és a dir, l'oblit de la «història de la salvació», de la història personal amb el Senyor, del «primer amor» (cf. Ap 2,4).
7. El mal de la rivalitat i la vanaglòria.
8. El mal de l'esquizofrènia existencial. Aquell qui té una doble vida, fruit de la hipocresia típica dels mediocres i del progressiu buit espiritual, que les vanaglòries no poden satisfer.
9. El mal de la xerrameca, de la murmuració i de la xafarderia. Dels qui malparlen per darrere.
10. El mal de divinitzar els caps: és la malaltia dels que festegen els superiors, esperant obtenir la seva benevolència. Són víctimes de l'arribisme i l'oportunisme; honoren les persones i no pas a Déu.
11. El mal de la indiferència cap als altres. Es dóna quan cada un pensa només en si mateix i perd la sinceritat i el caliu de les relacions humanes.
12. El mal de la cara fúnebre, la severitat teatral i el pessimisme estèril que són freqüentment símptomes de por i inseguretat de si mateix.
13. El mal d'acumular, que es produeix quan l'apòstol busca omplir un buit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur.
14. El mal dels cercles tancats, on la pertinença al grup es fa més forta que la pertinença al Cos eclesial i, en algunes situacions, al Crist mateix.
15. I l'últim: el mal del guany mundà i de l'exhibicionisme, quan l'apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per a obtenir beneficis mundans o més poder.

Correspon només a l'Esperit Sant –l'ànima del Cos Místic de Crist- guarir tota malaltia. És Ell qui sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. El qui ens fa comprendre que cada membre participa en la santificació del cos i també en el seu decaïment. Ell és el promotor de l'harmonia. Ens guarirem si tenim consciència de la malaltia, i si tenim la decisió personal i comunitària de guarir, suportant amb perseverança la cura. Demanem-ho amb fe i per intercessió de la Verge Maria!

Camí quaresmal

Dir Quaresma és dir camí. Camí de canvi i de millora, cap a la Pasqua; camí comunitari de conversió, amb tota l'Església que es disposa a morir i ressuscitar amb el Crist, per renovar-se. I alhora és també camí personal, que ningú no pot fer per mi sinó que he de ser jo qui el ressegueixi... "El camí que féu Jesús, Ell tot sol el va seguir... tots plegats l'hem de seguir... ningú no el pot fer per mi", cantem. I el Via-crucis, el camí de la creu, tan popular als nostres pobles, és una gran devoció que resseguint els Evangelis de la Passió, ens porta a contemplar el Fill de Déu que camina endavant per donar la vida en rescat de tots i per la salvació de tota la humanitat. Un camí d'identificació amb Crist, per arribar a la victòria.

Algun consell per al camí? Us animo a prendre el camí del seguiment de Jesús, amb joia, i amb resolució. Ell ens vol a prop seu i ens ajuda a fer el camí de Pasqua amb Ell, i com Ell. Us subratllo 5 elements a tenir en compte:

1. Per més que hem caigut i recaiem, aixecar-se, no rendir-se mai, perquè allò que Jesús va pensar per al nostre camí, segur que és del tot bo per a nosaltres, i el podrem fer junts amb l'Església. Tinguem confiança en la força del perdó.

2. No ens centrem en nosaltres mateixos, sinó interessem-nos per les necessitats dels qui ens envolten i sobretot dels més pobres, dels qui més sofreixen, dels qui estan més sols, perquè qui voldria fer el bé a Jesús, no pot no estimar el proïsme. Ell viu en el proïsme. I així el nostre camí arribarà a ser tot d'amor.

3. Estimem l'Església, la parròquia, la gent concreta, estimem els nostres sacerdots, posem-nos al servei de la comunitat, perquè l'Església no són només els sacerdots o els bisbes... sinó que és tota la comunitat. Posem-nos al servei de la comunitat. Donem temps, energia, suport, qualitat i capacitat personals a la nostra parròquia i així testimoniarem que la riquesa de cada un és un do de Déu per a compartir.

4. Siguem apòstols de pau i de serenitat, a partir de les nostres famílies. Recordem a tots que és bell estimar-se i que les incomprensions poden superar-se, perquè estant units a Jesús, tot és possible. És la paraula que va dir Jesús a aquell pare que li demanava que guarís el seu fill: "Tot és possible per als que tenen fe" (Mc 9,23). Amb la fe en Jesús es pot tot.

5. Parlem amb Jesús, com un amic al seu Amic. L'oració és molt important a la Quaresma. Parlem amb Jesús, l'amic més gran que mai no ens abandona, confiem-li els nostres goigs i les tristeses. Recorreguem a Ell cada vegada que ens equivoquem i fem alguna cosa dolenta, amb la certesa que Ell ens perdonarà. I parlem a tots de Jesús, del seu amor, de la seva misericòrdia, de la seva tendresa, perquè l'amistat amb Jesús, que ha donat la vida per nosaltres, és un fet que cal explicar a tothom.