Un any del Papa Francesc. La dolça i confortadora alegria d'evangelitzar

El dia 19 festa de Sant Josep va fer un any de l'inici del ministeri petrí del Papa Francesc, i els Bisbes de tot Espanya acabem d'arribar de la Visita ad limina al Papa, que ens ha reconfortat i animat en la nostra missió episcopal de comunió i de servei entregat. Intenses emocions i vivències que han d'anar donant fruit en els temps propers. Per això vénen al meu cor les paraules que el Cardenal Jorge Bergoglio va dir a les reunions de Cardenals prèvies a la seva elecció. Llegides ara són com un programa sintètic del que ell volia per a tota l'Església, sense imaginar que seria elegit Papa. Són molt il·luminadores si les complementem amb la seva Exhortació "Evangelii gaudium", els seus actes de govern, les predicacions abundants i el seu personal i exigent estil de vida.

El Papa Francesc destacà l'evangelització, la raó de ser de l'Església, com a raó més profunda per al qui fos elegit Papa. "La dolça i confortadora alegria d'evangelitzar" (Pau VI). I evangelitzar com a proclamar la salvació, anunciar l'amor salvífic de Déu que per a ell és previ a l'obligació moral. Tot el discurs de Francesc s'origina entorn d'aquest punt: l'anunci de la salvació. D'aquí prové la necessitat d'acompanyar tothom. D'aquí la misericòrdia que, com sosté Bergoglio, té a veure amb l'amor i no amb la laxitud relativista (A. Puigverd).
"1.- Evangelitzar suposa zel apostòlic. Evangelitzar suposa en l'Església l'atreviment (parresía) de sortir de si mateixa. L'Església està cridada a sortir de si mateixa i anar cap a les perifèries, no només les geogràfiques, sinó també les perifèries existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, les de la injustícia, les de la ignorància i "prescindència" religiosa, les del pensament, les de tota misèria.
2.- Quan l'Església no surt de si mateixa per a evangelitzar, esdevé autoreferencial i llavors emmalalteix (cf. la dona encorbada sobre si mateixa de l'Evangeli). Els mals que, al llarg del temps, es donen en les institucions eclesials tenen arrel d'autoreferencialitat, una mena de narcisisme teològic. A l'Apocalipsi, Jesús diu que "està a la porta i crida". Evidentment el text es refereix al fet que colpeja des de fora la porta per entrar... Però penso en les vegades en què Jesús colpeja des de dins perquè el deixem sortir. L'Església autoreferencial pretén que Jesucrist resti dins seu i no el deixa sortir.
3.- L'Església, quan és autoreferencial, sense adonar-se'n, creu que té llum pròpia; deixa de ser el "misteri de la lluna" i dóna lloc a aquest mal tan greu que és la mundanitat espiritual, que segons De Lubac, és el pitjor mal que pot sobrevenir a l'Església. Aquest viure per a donar-se glòria els uns als altres. Simplificant, hi ha dues imatges d'Església: l'Església evangelitzadora que surt de si mateixa, la que "escolta la Paraula de Déu religiosament i la proclama amb tota fidelitat" (Dei Verbum religiose audiens et fidenter proclamans), o l'Església mundana que viu en si mateixa, de si mateixa, per a si mateixa. Això ha de donar llum als possibles canvis i reformes que calgui fer per a la salvació de les ànimes.
4.- Pensant en el proper Papa: ha de ser un home que, des de la contemplació de Jesucrist i des de l'adoració a Jesucrist ajudi l'Església a sortir de si mateixa cap a les perifèries existencials, que l'ajudi a ser la mare fecunda que viu de la dolça i confortadora alegria d'evangelitzar".
Quanta llum que donen les seves intuïcions, ara que el veiem actuar de Papa. Estimem el Sant Pare Francesc i siguem acollidors del seu programa pastoral.

Seminaris que visquin l’alegria d’anunciar l’Evangeli

Aquest diumenge, proper a la solemnitat de Sant Josep, Custodi del Crist, sempre preguem i ajudem els nostres Seminaris, perquè sabem que són el cor de la Diòcesi. Al Seminari de La Seu, al Seminari Major Interdiocesà de Barcelona i a les Facultats de Filosofia i de Teologia de Catalunya, es formen els futurs pastors de la nostre Diòcesi. Avui recordem que hi ha 6 joves d'Urgell que s'estan preparant per al ministeri de servidors i pastors. Són el relleu que Déu ens envia per a tants bons capellans que ens han ajudat a la vivència de la fe cristiana, compartint de prop la vida dels nostres pobles, i teixint la fe que és l'arrel de la nostra història com a poble. Admirables i bons sacerdots que han estat testimonis de l'alegria i la felicitat que es troba quan s'anuncia l'Evangeli. «Que en són de bells, per les muntanyes, els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: 'El teu Déu ja regna!'» (Is 52,7).

Actualment vivim immersos en una cultura que exalta l'individualisme, l'amor de si mateix i la provisionalitat. Tothom té molta por a dir "per sempre". Passa a les famílies, sobretot, que se'ns desfan, perquè perden el sentit de l'amor basat en un compromís irrevocable entre un home i una dona, oberts a la fecunditat inigualable que són els fills, i els avis, i els dèbils... Si la família deixa de ser lloc de l'amor veritable, acollidora de la vida, deixa d'existir l'amor en el món i se substitueix per l'egoisme, cosa terrible. I això mateix degrada totes les opcions de compromís a la vida. Per això costen avui les vocacions a l'entrega sacerdotal, a la vida consagrada i al matrimoni fidel i per sempre. En la Jornada de pregària pels seminaristes, ens adonem que en són de necessaris i de valuosos aquests joves que lliuren la seva vida, sense egoisme, per Crist i esdevenint pobres i humils segons el Crist. I tot per servir el Poble de Déu a imatge del Bon Pastor que dóna la vida per les ovelles. Necessitem tant aquests testimonis d'amor irrevocable, que no tirarà enrere!. Hem de demanar amb confiança vocacions al sacerdoci que s'entreguin per anunciar l'Evangeli de l'alegria. I remar i educar en la direcció d'una cultura de l'entrega, de l'ajuda al proïsme, de la donació sense límit ni mesura. "La mesura de l'amor és estimar sense mesura" deia St. Agustí.

Ja que l'Evangeli és font d'alegria, com diu el Papa Francesc «un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recuperem i fem créixer el fervor, la dolça i confortadora alegria d'evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes. I tant de bo el món actual -que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança- pugui així rebre la bona nova, no a través d'evangelitzadors tristos i desanimats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l'Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels que han rebut, sobretot en si mateixos, l'alegria de Crist» (E.G. n. 10).

Encomanem les vocacions sacerdotals del present i del futur que sabem que Déu vol per a la seva Església. Estimem el nostre Seminari diocesà i acompanyem aquells que volen avui viure un amor fidel i per sempre, un amor que es testimonia i s'irradia amb joia, per ser com "un altre Crist" enmig del nostre món, i continuar, així, el seu ministeri de Sacerdot, Servent i Bon Pastor.

Missatge per a la Quaresma 2014

"S'ha dit que l'única veritable tristesa és no ser sants; podríem dir també que hi ha una única veritable misèria: no viure com a fills de Déu i germans de Crist", afirma el Papa Francesc, citant l'escriptor francès Léon Bloy. Per tal de viure la conversió de la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, el Sant Pare Francesc ens ha ofert un Missatge molt suggerent. El seu text està concentrat en la pobresa, i en la pobresa de Crist en particular. Com sabem, aquest concepte de la pobresa és molt apreciat pel Papa, que en l'inici del seu pontificat ara farà un any, va voler exercir un èmfasi particular sobre aquesta dimensió de la vida del cristià. També ens alerta contra tres tipus de misèria, misèria material, moral i espiritual, que afecten l'ésser humà.

Destaca dues grans qüestions: La pobresa de Crist i el testimoniatge dels cristians. En subratllo 10 punts: 1. "Déu no es revela mitjançant el poder i la riquesa del món, sinó mitjançant la debilitat i la pobresa: "Jesucrist, essent ric, es va fer pobre per vosaltres...". Crist, el Fill etern de Déu, igual al Pare en poder i glòria, es va fer pobre. 2. "Déu no va fer caure sobre nosaltres la salvació des de dalt, com l'almoina de qui dóna part del que per a ell és superflu, amb aparent pietat filantròpica. L'amor de Crist no és això!". 3. Quan Jesús es fa batejar pel Baptista, no ho fa perquè necessiti penitència o conversió, sinó per estar enmig de la gent necessitada del perdó; entre nosaltres, pecadors; i per carregar amb el pes dels nostres pecats. Tot per consolar-nos, salvar-nos, alliberar-nos de la misèria. 4. Jesús ens convida a prendre el seu 'jou suau', i ens convida a enriquir-nos amb aquesta 'rica pobresa' i 'pobre riquesa' seves, a compartir amb Ell el seu esperit filial i fratern, a convertir-nos en fills en el Fill (cf. Rm 8,29).

I sobre el testimoni dels creients : 5. "La riquesa de Déu no pot passar a través de la nostra riquesa, sinó sempre i només a través de la nostra pobresa, personal i comunitària, animada per l'Esperit de Crist". 6. "Els cristians estem cridats a mirar les misèries dels germans, a tocar-les, a fer-nos-en càrrec i a realitzar obres concretes per tal d'alleujar-les. La misèria no coincideix amb la pobresa, la misèria és la pobresa sense confiança, sense solidaritat, sense esperança". 7. "La misèria material és la que habitualment anomenem pobresa i toca a tots els qui viuen en una condició que no és digna de la persona humana: privats dels seus drets fonamentals i dels béns de primera necessitat. Cal que les consciències es converteixin a la justícia, a la igualtat, a la sobrietat i al compartir". 8. "No és menys preocupant la misèria moral, que consisteix a convertir-se en esclaus del vici i del pecat. Quantes famílies viuen angoixades per la dependència de l'alcohol, les drogues, el joc o la pornografia! I quantes persones es veuen obligades a viure aquesta misèria per condicions socials injustes, per falta d'un treball, la qual cosa els priva de la dignitat que dóna portar el pa a casa, per falta d'igualtat respecte dels drets". 9. "Aquesta forma de misèria [moral], que també és causa de ruïna econòmica, sempre va lligada a la misèria espiritual, que ens colpeja quan ens allunyem de Déu i rebutgem el seu amor". 10. "La Quaresma és un temps adequat per despullar-nos, i ens farà bé preguntar-nos de què podem privar-nos per tal d'ajudar i enriquir els altres amb la nostra pobresa. No oblidem que la veritable pobresa fa mal: no seria vàlid un despullar-se sense aquesta dimensió penitencial." El Papa acaba dient que desconfia de l'almoina que no costa i no fa mal.

Tres puntals educatius importants: Família, Escola i Parròquia

En aquests dies ja s'estan portant a terme les inscripcions per a la matriculació a l'Escola dels infants i adolescents de les nostres famílies. Un moment important per a discernir com els volem ajudar des de la família, amb quin estil d'escola que mira l'excel·lència de l'ensenyament però que ha de tendir a recercar la imatge de persona i de societat que volem que coneguin perquè pugin fer-se seva, i el tipus de persona compromesa amb el seu entorn i amb els valors personals i comunitaris que ens agradaria que rebessin les generacions joves. Això requereix una complementarietat entre família, escola i parròquia. Avui vull cridar la vostra atenció sobre el lloc tan important de l'escola per als infants i joves, i que convé que ens preocupen de com va, quins valors i ideari transmet, i com són els professors que l'infant tindrà a prop durant aquests anys tan definitius per a la seva vida. L'escola és el lloc on infants i joves passaran molt de temps i representa la seva dedicació més important en aquestes edats. Escola, família i parròquia es necessiten mútuament.

En acabar l'Any de la Fe els Bisbes de Catalunya hem publicat el document «Transmetre el tresor de la fe» amb el qual reflexionem sobre alguns aspectes de la missió de transmetre i viure la fe que té l'Església, i precisem alguns dels seus camins en l'actual situació religiosa i social. Els Bisbes convidem novament els pares i mares «a acollir i participar de les propostes pastorals de les parròquies i els moviments cristians; també, a exercir el seu dret a demanar la classe de religió catòlica, perquè l'ensenyament de la religió en els centres educatius és una aportació imprescindible a la transmissió i l'educació de la fe». Així mateix, recordem que l'escola d'inspiració cristiana ha d'esdevenir un àmbit «on els pares i mares se sentin escoltats i ajudats de cara a facilitar als fills una atmosfera propícia a la descoberta de la fe». L'Església i els cristians fa segles que estem compromesos amb el dret a l'educació de qualitat per a tothom; entre d'altres, mitjançant la promoció d'escoles cristianes obertes a tothom qui s'interessi pel projecte educatiu. Alguns sants del nostre bisbat com Josep de Calassanç, Josep Manyanet o Anna Maria Janer es van implicar intensament en l'ensenyament dels infants i joves en el seu temps. Les congregacions per ells fundades, juntament amb moltes altres, han dedicat grans esforços a l'educació arreu del món. Avui, a casa nostra, aquesta presència es troba particularment representada per l'Escola Cristiana de Catalunya: escoles de titularitat privada però concertades en els nivells educatius on el concert està generalitzat. Això vol dir ensenyaments parcialment finançats amb fons públics que els fan més accessibles a tothom.

Ara que moltes famílies hauran de triar escola per als seus fills i filles, amb més o menys opcions segons el lloc on viuen, us animo a tenir molt en compte l'escola amb ideari cristià, i també en les públiques, que tenen molta qualitat entre nosaltres, que no deixeu d'interessar-vos per l'assignatura de religió catòlica com a element important de formació integral dels infants i joves. Us animo, doncs, a totes les famílies a actuar de manera informada, conscient i responsable quan penseu en la millor Escola per al bé dels petits i dels joves.