Beat Pau VIè., ensenya’ns a estimar Crist i l’Església!

Aquest diumenge a St. Pere del Vaticà, el Papa Francesc beatificarà el gran Papa del segle XX, Pau VIè. (Concesio, Brescia 1897 – Castel Gandolfo 1978). Fem-ne acció de gràcies perquè aquesta beatificació ha estat molt esperada i porta gran alegria al Poble de Déu. Giovanni Battista Montini després de gran treball a la Secretaria d'Estat, amb laics d'Acció Catòlica, i com a Arquebisbe de Milà, fou el Successor de Pere durant quinze anys (1963-1978). Entre els elements més decisius del seu pontificat ens interessa destacar la continuació i clausura del Concili Vaticà II que havia estat convocat per sant Joan XXIII, i agrair que tots els documents portin la seva signatura, «Jo, Pau, bisbe de l'Església Catòlica». Fou Pau VIè. qui promulgà la Constitució "Sobre la Sagrada Litúrgia", qui va crear la Comissió per a l'execució de la reforma litúrgica, i qui ens va donar els llibres de la reforma litúrgica del Vaticà II, amb què actualment tots preguem i que encertadament anomenem de Pau VIè.: Missal, Litúrgia de les Hores i Rituals dels Sagraments, així com el qui aprovà el foment de l'acció pastoral litúrgica arreu del món, amb adaptacions culturals i lingüístiques per part dels episcopats, que han tingut una enorme influència en les diverses cultures amb què la humanitat creada per Déu s'expressa, viu i encamina el seu futur. Ho fou també per a la llengua i la cultura catalanes.

Ell inicià el seu pontificat renunciant a la tiara que subhastà per als pobres. Inicià els grans viatges a Terra Santa, Índia, Colòmbia, Filipines i a l'ONU. Ens donà grans textos magisterials sobre l'Església que es fa diàleg, el progrés dels pobles, la Vida Humana defensant amb coratge i profetisme el matrimoni, la família i la vida, i sobre l'Evangelització. Reformà i internacionalitzà la Cúria, treballà molt per l'ecumenisme, i donà empenta al Sínode de Bisbes i en darrer terme a l'Església de comunió i de servei que el Vaticà II havia reclamat. Home de finesa i d'intel·ligència, d'escolta humil, de serenor interior, d'amor incondicional a Crist i a l'Església. Ell ens va ensenyar a estimar i a patir per l'Església estimada, i a servir la humanitat, ja que sofrí molt a causa de les crisis de tot tipus en el postconcili. D'ell va dir el Cardenal Pironio: «La seva vida i el seu ministeri manifesten un home de profunda oració, de particulars experiències contemplatives, d'especial penetració de les Escriptures i els misteris de la Fe. Un home contemplatiu, sempre conduït per l'Esperit Sant».

Ara l'Església ens el mostra com a model i intercessor per a les nostres vides. Agraïm la vida i els exemples del gran Papa Pau VIè., i que ell continuï pregant per l'Església, tal com ho expressava bellament en el seu Testament: «Sento que l'Església m'envolta: oh, Església santa, una i catòlica i apostòlica, rep el meu suprem acte d'amor amb la meva benedicció i salutació!». I el que ell demanava al final d'aquell esplèndid text: «Sobre la situació de l'Església; que escolti les paraules que li hem dedicat amb tant d'afany i amor. Sobre el Concili: que es dugui a terme feliçment i que es tracti de complir amb fidelitat les seves prescripcions. Sobre l'ecumenisme: que es continuï la tasca d'acostament als Germans separats, amb molta comprensió, molta paciència i gran amor; però sense desviar-se de l'autèntica doctrina catòlica. Sobre el món: que ningú no pensi que se l'ajuda adoptant els seus criteris, el seu estil i els seus gustos, sinó procurant conèixer-lo, estimant-lo i servint-lo». Beat Pau VIè., papa, ensenya'ns a estimar de cor el Crist i l'Església!

“No esteu sols” (i 2)

Continuem amb la coneixença dels cristians presents a l'Orient Mitjà i que actualment viuen la barbàrie de la cruel persecució a mans dels gihadistes musulmans. I coneixent-los millor, estimem-los, preguem per ells i ajudem-los!

A l'Orient mitjà hi ha la presència dels Caldeus, l'Església de l'antiga Assíria en comunió amb Roma des de 1553. Són uns 400.000 a l'Irak, sobretot al Kurdistan, i sofreixen molta persecució. Viuen un èxode terrible perquè s'han trobat que a Síria ara també són perseguits.

També hi ha els Armenis, una antiga Església oriental que no es va adherir a Calcedònia. Encara que el seu centre espiritual estigui a Armènia (Etxmiadzin) té dues seus a Cilícia -amb jurisdicció sobre el Líban i Síria-, i a Jerusalem. Són uns 150.000 al Líban, altres 100.000 a Síria on arribaren després de la persecució dels musulmans turcs aviat farà 100 anys (1915), i armenis són la gran majoria dels cristians iranians, uns 100.000. També hi ha uns 540.000 Armenis Catòlics al món, dels quals uns 60.000 al Líban.

I resten els Llatins, amb qui compartim el nostre ritu, que té el seu centre en el Patriarcat Llatí de Jerusalem. Té jurisdicció sobre els catòlics de Jordània, Palestina i Israel, amb Xipre, crescuts a l'empar dels Ordes religiosos, sobretot dels Franciscans, però no exclusivament. Són uns 235.000 a tot l'Orient Mitjà, però sofreixen l'èxode de Terra Santa fent que entre Israel (28.000), Palestina (18.000) i Jordània (50.000) no arribin als 100.000. A aquests, per un fenomen molt nou, cal unir-los els emigrants filipins (uns 50.000 a Israel), indis, tailandesos, romanesos, nigerians i llatinoamericans que hi van per a treballar, i que és difícil de comptabilitzar-los. Però cal pensar que a la península aràbiga es diu que hi deuen haver uns 2,7 milions de cristians, treballant-hi en condicions duríssimes, i amb restriccions enormes de cara a viure i practicar la seva fe. Es tracta d'una presència estrangera i provisional, sempre pendent de les condicions de treball. Molts indis són de les Esglésies catòliques siro-malabar i siro-malankar.

En conjunt podem parlar que hi ha entre 10 i 13 milions de cristians a l'Orient Mitjà, segons les estimacions (G. Bernardelli) sobre una població de 550 milions d'habitants, i que en conseqüència s'acosta a un 2% la presència cristiana. L'Església reclama –a través del Cardenal P. Parolin, Secretari d'Estat- que cessi immediatament la violència, que es comenci la reconstrucció, el diàleg entre les comunitats, els progressos en la resolució dels conflictes regionals i la participació de tots els actors locals i globals en un procés de Pau. També ha reclamat el desarmament dels brutals grups terroristes que lluiten en aquells països. Tema molt complex, al qual el Papa Francesc dóna una gran importància i ens demana pregar, pregar molt i insistentment. I ser solidaris amb aquests germans nostres perseguits i amb tots els necessitats. El Papa Francesc va demanar recentment que Déu recompensi la fidelitat dels cristians de l'Orient Mitjà, en especial de Síria, i que els infongui "valor en la lluita contra les forces del Maligne i obri els ulls als qui estan encegats pel mal". I afegí que l'Església, seguint l'exemple del seu Mestre, Jesucrist, és "mestra de misericòrdia: s'enfronta a l'odi amb l'amor, venç la violència amb el perdó, i respon a les armes amb l'oració".

“No esteu sols” (1)

Aquestes són les paraules que el Cardenal Filoni ha dit als cristians de l'Orient Mitjà, actualment tan perseguits i martiritzats. No hi ha pau entre Israel i Palestina, com ho hem comprovat dolorosament aquest estiu a Gaza; el Líban està consumit per la guerra civil; Síria i Irak estan devastats, ruïnosos i col·lapsats, i amb un Estat Califal amenaçador al seu territori (ISIS); Iran campa per les seves; Egipte torna a una situació dictatorial, i milions de pròfugs i refugiats fugen on poden i han de malviure en condicions de terror. I el gihadisme enganya i atreu joves amb ideals foscos de terror... Enmig d'aquest mapa, els cristians sofreixen una violència atroç, i la suporten amb valentia. El Papa els ha lloat i ha demanat solidaritat i pregària per ells.

Us proposo que fem un esforç per conèixer-los i fer-nos nostres les seves esperances i dolors. Provenen dels antics Patriarcats del cristianisme dels primers segles, Antioquia, Alexandria i Jerusalem. que amb Roma i Constantinoble, tenien i tenen un paper important en la comunió eclesial.

És així que hi trobem els Coptes, que són actualment els més nombrosos i que estan sobretot a Egipte. Els Coptes ortodoxos deuen ser uns 8 milions i provenen de l'escissió creada per la no acceptació del Concili de Calcedònia (any 451) quan les disputes sobre les dues naturaleses i la persona de Jesús.

Hi ha els Greco-ortodoxos hereus del Patriarcat de Jerusalem, units des de l'antigor a Antioquia. N'hi ha a Israel uns 500.000 i i són els més presents a Israel, Palestina i Jordània. I els d'Antioquia, que tindria uns 2 milions de fidels, amb les comunitats de Síria, Turquia i Irak, units amb la diàspora. Un terç haurien hagut d'abandonar el seu territori habitual i són refugiats.

Els Melquites amb seu patriarcal a Damasc, que neixen el 1724 d'una escissió dels greco-ortodoxos, i que retornaren a la comunió amb Roma mantenint el ritu bizantí. Són una Església catòlica de ritu oriental com els Coptes catòlics. Són 1,6 milions al món però només uns 750.000 viuen a l'Orient Mitjà; molts viuen a Amèrica Llatina. A Síria eren 250.000 i 400.000 al Líban, però en aquest moment de destrucció i barbàrie estan molt dispersos o són refugiats.

Els Sirians o siro-ortodoxos, nascuts també de les dificultats d'acceptació de la doctrina de Calcedònia, són una Església molt missionera en el primer mil·lenni. Ara més de 5 milions viuen a l'Índia, un milió a l'Orient Mitjà i la resta a la diàspora. Han conservat la llengua aramea parlada per Jesús. Hi ha també uns 140.000 sirians units a l'Església Catòlica (s. XVII) que viuen a Síria i Irak.

Els Maronites en el cabdal de la tradició siríaca és l'Església catòlica de ritu oriental amb més fidels. Són els hereus dels siríacs que sí que acceptaren el Concili de Calcedònia. Són majoritaris al Líban, amb 1,6 milions, però n'hi ha uns 3,5 milions arreu del mon.

Continuarem la propera setmana. No deixem de pregar insistentment pels nostres germans cristians que viuen la dolorosa persecució en terres de majoria islàmica.

Treballar amb les famílies i per les famílies

Ens ho deia el Papa Francesc mateix mostrant l'objectiu principal de la III Assemblea extraordinària del Sínode dels Bisbes que té per objectiu "Els desafiaments pastorals sobre la família, en el context de l'evangelització", que s'iniciarà diumenge que ve a Roma: "Us animo a seguir treballant amb la família i per la família. És un treball que el Senyor ens demana fer d'una manera particular en aquest temps, que és un temps difícil tant per a la família com a institució, com per a les famílies a causa de la crisi". I amb aquests sentiments us demano que intensifiquem aquests dies la pregària pel Sínode, pel Papa i pels qui han de debatre les qüestions que avui afecten les famílies de la terra, i aquesta institució volguda per Déu, santuari de l'amor i de la vida, que és "església domèstica" i cèl·lula fonamental de tota societat humana.

El desig de família en els joves és molt gran, afortunadament, i constitueix un "signe dels temps". Per a ells caldrà proposar de nou una visió de la família i la seva importància per al desenvolupament integral de les persones. En ordre als treballs del Sínode s'ha treballat un qüestionari de 39 preguntes que va rebre una acollida positiva i una àmplia resposta, tant del poble de Déu com de l'opinió pública en general, i amb 900 respostes individuals i 800 respostes col·lectives d'associacions i de comunitats. Mons. Bruno Forte, secretari del Sínode, ha explicat que si bé "d'una banda resulta evident que hi ha una situació de crisi de la institució familiar, d'una altra hi ha un desig de família clarament rellevant, justament en les noves generacions". Hi ha el nombre de "casos de famílies 'ampliades', especialment amb la presència de fills de diverses parelles" amb la sempre més difosa "autoreferencialitat" de la gestió dels propis desitjos i aspiracions" i la consegüent 'privatització' de la realitat familiar. Amb tot, molta gent, especialment els joves, perceben el valor de la relació familiar estable i duradora, un veritable i propi desig de matrimoni i família, en el qual tenir un amor fidel i indissoluble, que ofereixi serenitat per al creixement humà i espiritual, i acolliment a tots, especialment als membres més febles de la família. Aquest anhel demana ser acollit com una gran ocasió pastoral. Hauríem de saber proposar una visió oberta de la família, font de capital social i de vida virtuosa, ja que és essencial per a la vida en comú. I que a més subratlli la importància d'un desenvolupament integral humà, que mostri com la família és fonamental per a madurar els processos afectius i de coneixement, que són decisius per a estructurar la persona.

Aquest Sínode 2014 -que tindrà continuïtat amb el Sínode 2015 també sobre la família- ha de tenir un marcat caràcter pastoral, mantenint la doctrina catòlica de l'Església sobre el matrimoni, la família i la vida, diverses vegades reiterada també en els últims anys, en clars pronunciaments del Magisteri. La reflexió serà sobre les aplicacions pastorals envers realitats noves que hem d'afrontar: por al compromís per sempre, noves realitats de parella, situació dels separats i divorciats, divorciats i tornats a casar, les convivències, les unions de fet o les unions del mateix sexe. I cal trobar els camins de proposar amb afecte i misericòrdia en la veritat, l'ideal sant del matrimoni segons Déu, el camí per a assolir-lo, i una reflexió que doni suport a una mentalitat majoritàriament oberta a la vida i no egoista, perquè sobre aquest desafiament es juga el futur mateix de la humanitat.