“Tots serem transformats per la victòria de Nostre Senyor Jesucrist”

Estem dins la setmana de pregària per la Unitat dels Cristians del 18 al 25 de gener. Ja fa quatre anys, festejàvem el centenari d'aquesta iniciativa ecumènica de pregar per la mateixa intenció: que tots siguem u i que Déu sigui reverenciat per tots al mateix temps. Un gran moment d'aquesta unitat per als catòlics fou l'any 1964, quan a Jerusalem, el Papa Pau VI i el Patriarca ecumènic ortodox Atenàgores I, s'abraçaren i van recitar junts l'oració de Crist "que tots siguin u" (Jn 17). I aquell mateix any, s'aprovà el «Decret sobre l'Ecumenisme» del Concili Vaticà II que comença dient de forma solemne que "promoure la restauració de la unitat entre tots els cristians és una de les finalitats principals que s'ha proposat el Sagrat Concili Vaticà II ja que una és l'Església fundada pel Crist Senyor", i subratlla que l'oració és l'ànima del moviment ecumènic i promou la pràctica de la setmana d'oració per la unitat dels cristians

El lema de la setmana de pregària per al 2012, s'inspira en 1Co 15,51-58: "Tots serem transformats per la victòria de Nostre Senyor Jesucrist". I els materials preparats per un grup ecumènic polonès de treball insisteixen en el poder transformador de la fe en Crist, tema molt relacionat amb la nostra oració per la unitat. ¿Qui ens farà convergir vers la unitat? ¿qui guanyarà al final? Hem de reflexionar més profundament sobre el que significa «guanyar» i «perdre», especialment a la llum del fet que el concepte de «victòria» s'entén freqüentment en termes triomfalistes. No obstant això, Crist ens mostra una manera molt diferent d'entendre-ho. La rivalitat és una característica permanent no només en l'esport, sinó també en la vida política, empresarial, cultural i fins i tot en l'eclesial. Quan els deixebles de Jesús discutien sobre «qui era el més important» (Mc 9,34), es veia clarament que aquest impuls és fort. Però la reacció de Jesús era molt senzilla: «si algú vol ser el primer, que es faci l'últim i el servidor de tots» (Mc 9,35). Es tracta d'aconseguir una victòria que integri tots els cristians en el servei de Déu i del proïsme. Aquesta és la unitat per la qual preguem. I aquesta és la transformació que desitgem, i que només ens pot venir del poder transformador de l'Esperit de Crist Ressuscitat. És pregant i esforçant-nos per la unitat plena i visible de l'Església com nosaltres mateixos -i les tradicions a les quals pertanyem- serem canviats, transformats i configurats amb Crist. La unitat per la qual preguem podrà exigir el canvi de formes de vida de l'Església que ens són familiars. Aquesta unitat no és simplement una noció «còmoda» d'amistat i cooperació. Requereix una voluntat de superar qualsevol forma de competició entre nosaltres. Hem d'obrir-nos els uns als altres, oferir i rebre els dons que tenim, per tal de poder veritablement entrar en la nova vida de Crist, que és l'única veritable victòria. Deixem-nos transformar...

Per això preguem confiadament: "O Déu Totpoderós, en Jesús ens heu dit que qui vulgui ser el primer s'ha de fer l'últim i el servidor de tots. Entrem a la vostra presència sabent que la vostra victòria s'obté per la debilitat de la creu. Us preguem que l'Església pugui ser una. Ensenyeu-nos a acceptar humilment que aquesta unitat és un do del vostre Esperit. I a través d'aquest do, canvieu-nos, transformeu-nos, i feu-nos més semblants al vostre Fill Jesucrist. Amén."

Sortim a l’encontre dels emigrants i obrim portes

La Jornada de les migracions, que enguany duu el lema de "la nova evangelització i les migracions", ens anima a "sortir a l'encontre i obrir les portes" als qui han vingut entre nosaltres per raons de supervivència, de treball, culturals o fins d'asil polític. I hem de promoure envers ells fer obra d'evangelització amb nova força i maneres renovades en un món que difumina les fronteres. Déu espera que els anunciem Crist. Ho vam reflexionar els Bisbes de Catalunya ara fa un any, en el document "Al servei del nostre poble".

És cert que Catalunya ha de fer front a un nou repte, exigent que és el flux migratori de persones procedents de països extracomunitaris, que introdueixen entre nosaltres categories culturals i costums molt diferents dels nostres. Això ocasiona un cert distanciament i una marginació social, sovint agreujada per la situació de precarietat i pobresa, provocada per la crisi econòmica. Cal tenir en compte el que Benet XVI afirma sobre això, que «és un fenomen complex de gestionar; això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d'origen a través de les trameses de diners. (...) Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació» (Caritas in veritate n. 62).

La nostra tradició moral envers els forasters ens ha vingut heretada de l'Antic Testament que mana no oprimir l'immigrant (Ex 23,9; Lv 19,33-34) i ens ve segellada amb el Nou Testament, que revela que Jesús mateix s'identifica amb el foraster que és acollit (Mt 25,35). Per això els cristians som sempre invitats a l'amor generós envers l'immigrant i mirem de practicar-lo a través de tots els organismes eclesials de servei social i caritatiu. L'objectiu ha de ser doble. Cal fer un esforç per garantir els drets dels nouvinguts, a fi que siguin tractats sempre amb la dignitat que correspon a tota persona humana, especialment si pateixen formes de vulnerabilitat social i econòmica. I alhora també cal ajudar-los a integrar-se en la nostra cultura i en la nostra societat, sense que perdin les seves peculiaritats pròpies i legítimes. Això resultarà més urgent, tractant-se de drets i deures regulats per la llei. I d'aquesta integració en sortirà també una renovació de les nostres comunitats cristianes, ja que molts són catòlics, però també una renovada societat catalana, tal com la llarga tradició de la nostra cultura palesa àmpliament amb les aportacions de les diverses emigracions, realitzant-se així un noble intercanvi de dons recíprocs. Sempre caldrà superar tot egoisme nacionalista per part dels pobles que acullen, i alhora «els immigrants tenen el deure d'integrar-se al país d'acollida, respectant-ne les lleis i la identitat nacional» (Benet XVI, Missatge per a les migracions de 2011).

La nova evangelització reclama que siguem encara més coherents per a testimoniar les nostres conviccions, tant envers els emigrants que ja són cristians i necessiten que els obrim les nostres famílies i comunitats amb confiança, com envers els qui no coneixen encara Crist i podran arribar a la fe, si ens veuen convençuts en la nostra fe i generosos, solidaris i acollidors de tots.

Pel baptisme som servidors de Déu i dels germans

El temps litúrgic del Nadal, que aquest diumenge es clou amb la festa del Baptisme del Senyor, és breu però molt intens i lluminós. Ha durat dues setmanes enguany, però amb moltes festes al seu interior, que contemplem amb agraïment i estupor: Déu fet home en el si d'una Verge, el seu Naixement i la seva esclatant manifestació com a Fill de Déu en carn humana feble i misteriosa, l'aplec dels humils pastors i dels mags pagans, el compliment de les promeses. Ho fa Jesús, "a fi d'aixecar en ell el que havia caigut, de renovar l'univers i de retornar l'home perdut al Regne del cel" (prefaci II de Nadal).

¿I si ho llegim tot en clau de "servei"? En Crist tot és "servei", donació de vida i de caritat. Al moment del seu Baptisme, quan més s'humilia com si fos un pecador, Déu revela que aquell home "és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut" (Mt 3,17). És el Servent de Déu que tot ho salva, com descriu el profeta Isaïes. La seva essència és ser Fill, engendrat pel Pare, des de tota l'eternitat, abaixat per amor, per tal de manifestar i comunicar l'amor del Pare i realitzar la redempció de la humanitat (Jo 1,1-18). Ell estima el Pare totalment, és U amb el Pare (Jo 10,30), diu allò que el Pare li ha ensenyat, i fa sempre allò que li plau (Jo 8,28-29). Viu despullat de si mateix per oferir les paraules que ha rebut del Pare. Ell mateix és la Paraula del Pare que salva el món, el reconcilia amb Déu i el recrea. Ell "omple de béns els pobres", els béns de la salut, companyia, consol, reconciliació, pau... I ho fa, fent-se "carn", amb un estil propi: la debilitat, la innocència, la bondat, que convencen. "Només l'amor és digne de fe", deia Urs von Balthasar. Jesús comprenia la seva missió com un "servei": "El Fill de l'home no ha vingut a fer-se servir sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots" (Mt 20,28).

I el nostre baptisme, ¿no ens ha fet servidors de Déu i dels germans? Per gràcia, tot cristià és "un altre Crist" (alter Christus). Nadal i Epifania ens fan veure que la missió del deixeble és fer present l'amor d'aquell Infant silenciós i necessitat que l'ajudin. El cristià és un servidor. No podem viure el nostre "servei" com un pur activisme (cf. Lc 10,41), sinó que ens cal cercar el més important i necessari, i aprendre a realitzar en concret la síntesi de ser "contemplatius en l'acció". Probablement avui el més necessari és el testimoniatge sobre Déu, que reclama ser persones de pregària i d'unió amb Ell: servidors de l'anunci i el testimoniatge creïble sobre Déu. I alhora un testimoniatge que es fa servir generós en les mil i una necessitats que trobem entre els nostres germans, en el món que volem que aculli el Regne de Déu. Ho aprenem, aquests dies, de la Verge Maria i de St. Josep, humils servidors del misteri del Fill de Déu. Igualment ens hi ajuden els àngels, els pastors i els mags: anuncien, van, donen, pregunten, parlen, caminen, segueixen l'estrella... amb alegria. I així mateix els servidors de les bodes de Canà, que posen l'aigua, negant la seva pròpia voluntat amb una acceptació obedient de Crist i de la seva Paraula poderosa. I tot al llarg de l'Evangeli anem aprenent a preparar el sopar pasqual de Jesús, a estar ferms al peu de la Creu i a ser testimonis coratjosos de la Resurrecció.

Demanem la gràcia de ser servidors de Déu i servidors dels germans en totes les seves necessitats. Enviats de dos en dos, amb un estil evangèlic senzill i pobre, anunciant la Pau del Regne a tothom i a tot arreu. Agraïm el nostre baptisme que ens ha fet realment fills de Déu, i servidors seus en el Crist.