Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

Un home, un crucificat,
se'ns revela com el Fill de Déu, el Redemptor de tota la humanitat,
que paga per tots, que carrega amb els nostres patiments i els fa fructificar,
que té l'única resposta vàlida davant el dolor, el sofriment i la mort...

Tots ens fem preguntes. Qui més qui menys,
vol tenir una resposta raonable davant l'enigma del dolor i de la mort.
És cert que una Creu és un suplici atroç.
A Jesús l'han matat després de ser detingut de nit i a traïció...
després de ser jutjat sumàriament, amb acusacions falses.
I s'ha vist abandonat tractat injustament,
Ell, que a tots va tractar sempre tan misericordiosament,
perquè va passar tota la seva vida fent el Bé...

Jesús ens convenç amb la seva passió i la seva mort
perquè sabem que és una mort per amor.
Ell venç el mal amb l'amor. I ho aconsegueix amb la Creu i la Resurrecció.
És perquè estima molt,
perquè estima el Pare i estima tots els homes,
que Jesús s'ha lliurat a la mort i una mort de Creu.
Perquè només l'amor és creïble.
I només una vida lliurada amb amor, mereix ser seguida i imitada.
Per això creiem en Crist i confiem en Ell.

Enfront de tantes mesquineses, patiments i dolor,
sobretot el dolor de tants innocents, emergeix un rostre.
El rostre humiliat i ensangonat del Senyor Jesús.
Aquest sí que és el Fill de Déu.
En el rostre de Jesús resplendeix el rostre totpoderós-en-l'amor
del mateix Déu.
Des d'ara sabem que Déu pateix, que vol patir amb nosaltres i per nosaltres.
Que les nostres vides li importen.
Que no està lluny de tu, de mi,
de cada un de nosaltres, ni dels que pateixen.
Perquè continua patint en nosaltres. I ens redimeix.

Visquem la Setmana Santa participant en la litúrgia de l'Església.
Aprendrem una nova manera de viure i estimar:
amb fe, confiança, perdó per tothom, i amor que doni vida...
Estimem com el Senyor ens revela el Diumenge de Rams!

El lema escollit per les Delegacions de Família i Vida dels Bisbats amb seu a Catalunya ha estat significatiu: "A més família, menys crisi". Molts reconeixen que la crisi que estem travessant té arrels fondes. No és un simple problema econòmic o de gestió política. És una crisi ètica, de valors, de sentit de la vida.

La família és un àmbit humanitzador de primer ordre. En la família la persona és rebuda amb amor, aprèn a estimar i és preparada per a viure una vida amb sentit. Ajudant a construir persones, contribuïm a millorar el món. D'altra banda, els informes de realitats tan prestigioses com Càritas ens fan veure com la institució familiar ha esdevingut un coixí imprescindible perquè tantes persones no s'enfonsin en la misèria. Sempre, però avui més que mai, necessitem famílies fortes i unides, famílies que s'estimin, que es perdonin i es facin costat en les dificultats. Famílies on els avis se sentin estimats, i on els petits no s'angoixin per si els seus pares es divorciaran, famílies que se sacrifiquin els uns pels altres, on hi hagi amor i fidelitat, i on es transmetin amb normalitat els grans valors de l'existència i de la fe... Apostar per la família és apostar pel futur i l'Església ho fa decididament.

Avui també celebrem la Jornada de la Vida, en la festa de l'Encarnació del Senyor en el si de la Verge Maria. La vida és el do més preciós que rebem de Déu i la base de tot altre do. Les Delegacions ens proposen tot un programa d'acció quan ens diuen: "Estima la vida, tota la vida". L'opció decidida per la vida des de la concepció fins a la mort natural constitueix un dels signes dels temps més importants. És cert que l'anomenada "cultura de la mort" ha fet estralls en les nostres societats però també és veritat que cada cop més es va obrint camí un sentit clar del do de la vida i la seva defensa. No hi ha dubte que es poden donar avanços significatius en aquest sentit, si tots ens impliquem amb la nostra oració i les nostres accions perquè la vida humana sigui estimada i respectada en tots els seus moments. Segurament haurem d'anar contracorrent, però el món d'avui necessita testimonis creïbles i imitables en el conviure familiar i en el respecte sagrat a la vida humana. Com recomana St. Pau: "En altre temps éreu tenebres, però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum!" (Ef 5,8 ).

El Fill de Déu, per mitjà d'aquell sí generós de la Verge Maria, assumí la vida humana, i es féu home, per salvar tota la humanitat. I ho féu inserint-se en una família que ha esdevingut mirall de totes les famílies: la Sagrada Família de Natzaret. Déu ha escollit la família i la vida humana per realitzar el seu més gran designi. Ha optat per la família i la vida. Fem-ho també nosaltres. És la millor opció per superar aquesta crisi i totes les que puguin venir.

En temps de gran individualisme, en què la cultura dominant no ajuda els joves a prendre compromisos definitius i a donar-se del tot; i en un context social en què el celibat per amor a Déu i als germans causa estranyesa, és motiu d'acció de gràcies que un jove es decideixi a seguir el Crist posant-se al servei de les comunitats cristianes i de l'anunci de l'Evangeli, en un món que sovint es mostra indiferent al seu missatge. És un testimoni de la perenne joventut de la fe viscuda i testimoniada amb passió, humilitat, coherència i sacrifici.

«He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). Aquesta era la "passió" de Jesús i aquest ha de ser el desig ardent dels seus deixebles, especialment d'aquells que estan cridats a ser-ne representants seus a la terra. La Bona Nova de Jesús, el seu "Evangeli", és que Déu ens estima com a Pare i s'ha fet definitivament proper a cadascun de nosaltres en la persona del seu Fill. Desitja escampar el foc del seu amor apassionat pels homes i dones d'arreu de la terra, i perquè això es realitzi té necessitat de persones que el mantinguin sempre encès en els propis cors i que el portin a un món que té necessitat de la seva llum i del seu escalf. Ens calen capellans que mantinguin viu el caliu de les comunitats cristianes: capellans engrescats i engrescadors, apassionats per la persona de Jesús i pel seu Evangeli, per l'Església i la seva missió en el món. I ens calen famílies, escoles i comunitats vives que nodreixin en els infants i joves l'amor per Jesús i la seva Església, i els transmetin l'Evangeli amb una vida coherent i un ensenyament convincent. Ho hem de demanar a Déu amb perseverança, i per la poderosa intercessió de Sant Josep.

El Senyor també avui continua cridant treballadors a la seva vinya, no en podem dubtar, a pesar que les circumstàncies actuals no ajudin gaire i els actuals adolescents i joves ho tinguin més difícil al moment de distingir amb claredat la seva veu. Fem, doncs, que la llum de l'Evangeli resplendeixi i pugui continuar atraient i il•luminant les noves generacions! I a la llum de l'Evangeli cadascú veurà i entendrà la pròpia missió en l'Església i en la societat.

1. En primer lloc, hi ha la invitació a fixar-nos, a vetllar, a estar atents, perquè tenim una responsabilitat envers els nostres germans. És el que demana també l'autor de la carta quan convida a «fixar la nostra mirada en Jesús», l'Apòstol i Summe Sacerdot de la nostra fe (He 3,1). «Invita -diu el Papa- a fixar la mirada en l'altre, sobretot en Jesús, i a estar atents els uns envers els altres, a no mostrar-nos estranys, indiferents al destí dels germans». En el cristià, no pot haver-hi desinterès envers els altres perquè «el gran manament de l'amor al proïsme exigeix i urgeix a prendre consciència que tenim una responsabilitat respecte a aquell que, com jo, és criatura i fill de Déu», i d'aquesta consciència neix una mirada que fa créixer la fraternitat i nodreix la solidaritat.
Això significa interessar-se concretament en les necessitats materials del proïsme, però comporta al mateix temps desitjar el seu bé en tots els sentits: físic, moral i espiritual. Per això Benet XVI ens recorda un aspecte de la vida cristiana que potser ha caigut en l'oblit: la correcció fraterna. En una societat on l'individualisme i el relativisme ètic estan de moda, cal redescobrir «la importància de la correcció fraterna, per a caminar plegats cap a la santedat». Dir-nos les coses, i dir-nos-les amb amor.
2. Aquest anhel de progressar junts en la bondat i en la veritat, és l'únic que ha de motivar el nostre fixar-nos «els uns en els altres», perquè l'amor no és perfecte si no genera reciprocitat. La visió i la pràctica cristianes són sempre personalistes, és a dir, consideren el valor de cada ésser humà com a persona; però no són mai individualistes, perquè subratllen sempre al mateix temps la importància de la comunitat i eduquen a cercar allò que «porta la pau i que edifica la comunitat» (Rm 14,19), sense cercar el propi benefici «sinó el bé de tots, perquè se salvin» (1Co 10,33). Les accions de cadascú, en bé i en mal, influeixen no tan sols en un mateix sinó també en els altres, perquè sempre la nostra existència està entrellaçada amb la dels altres i tant el pecat com les obres de caritat tenen també una dimensió social.
3. Per això ens cal caminar plegats «per animar-nos a l'amor fratern i a les bones obres». Aquest és el sentit de tota vida humana: créixer i desenvolupar en nosaltres un amor cada vegada més gran i més profund envers qualsevol proïsme, fins i tot l'enemic, i així arribar a ser perfectes en l'amor com ho és el nostre Pare celestial (cf. Mt 5,43-48).
El temps de Quaresma és un temps especialment idoni per a avançar significativament en aquest camí de santedat que l'Església any rere any ens torna a proposar. L'Esperit Sant ens ajudarà a la conversió de cor i a l'amor fratern!
+Joan-Enric Vives, Arquebisbe d'Urgell