Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

I el Papa feia veure que era important sobretot el fet que també les persones que es declaren agnòstiques i atees ens han d'interessar a nosaltres com a creients. Quan parlem d'una nova evangelització, aquestes persones potser s'espanten. No volen veure's a si mateixes com objecte de missió, ni renunciar a la seva llibertat de pensament i de voluntat. Però la qüestió sobre Déu segueix estant també en ells, encara que no puguin creure en concret que Déu s'ocupa de nosaltres. Com a primer pas de l'evangelització hem de tractar de mantenir viva aquesta recerca; hem de preocupar-nos que l'home no descarti la qüestió sobre Déu com a qüestió essencial de la seva existència; preocupar-nos que accepti aquesta qüestió i la nostàlgia que s'hi amaga. D'aquí la necessitat i les possibilitats de diàleg entre creients i no creients en el món actual, el que el Papa anomena "l'atri dels gentils", entès com un pati de trobada (com el que hi havia al Temple de Jerusalem), per afavorir l'intercanvi entre catòlics i agnòstics, i que ara cal anar concretant a les Diòcesis i altres institucions. Cal inventar "patis" d'encontre, llocs sagrats d'escolta, diàleg mutu, compartició, bellesa i solidaritat, entre creients, ateus i agnòstics.

Aquella Càtedra i ara el llibre que en recull les ponències va comptar amb la participació de Mons. Melchor Sánchez de Toca, subsecretari del Consell Pontifici de la Cultura, l'escriptor i periodista Antoni Puigverd, i el Dr. Francesc Torralba, Director de la Càtedra de Pensament Cristià d'Urgell. S'indicava que amb tots els homes i dones de bona voluntat estem compromesos a millorar el món. Estiguem més o menys "indignats" amb com va el món actualment, junts podem canviar-lo en la bona direcció d'acollir i fer present el Regne de Déu, l'únic que omple de sentit i continguts les esperances dels humans, i l'únic que sacia la fam d'amor etern de tota persona.

Aquesta proposta de Benet XVI és una decisió valenta, perquè planteja en l'àgora de la modernitat, com la fe i la raó no tan sols no són contradictòries, sinó que es necessiten mútuament. No és fàcil, aquest diàleg. Caldrà superar primer el dilema d'un fals progressisme que ens obliga a triar entre Déu i llibertat, i caldrà superar la temptació d'edulcorar o dissimular la pròpia identitat. Si més no, cal començar per enderrocar o almenys rebaixar els murs que ens barren la possibilitat de parlar, i sobretot bastir ponts entre tot allò que ens uneix, per tal de cercar tots plegats la veritat en un món més just, on les persones siguin respectades en la seva dignitat.

Som a l'estiu, i potser tots tindrem majors oportunitats de trobada i convivència amb la família. Valorem-les i aprofitem-les apostòlicament! Ens hi ajuda la síntesi que fou presentada al Consell Pastoral Diocesà dels missatges de Benet XVI en els dies de la Trobada de Milà: Quines insistències ha ofert el Papa, que ens poden ser noves i suggerents, i que ens ajudaran a nosaltres?

Aquestes trobades mundials foren instituïdes per Joan Pau II, amb motiu de l'Any Internacional de la Família de 1994 i es convoquen cada 3 anys. Fins ara han tingut lloc a Roma (1994 i 2000), Rio de Janeiro (1997), Manila (2003), València (2006), Mèxic (2009) i Milà (2012). La propera ja s'ha anunciat que serà el 2015 a Filadèlfia (USA). Sempre s'hi celebra un Congrés teològico-pastoral, amb ponències i testimonis, així com un encontre festiu i testimonial de les famílies catòliques, i una solemne celebració Eucarística de clausura. Organitzen la Jornada el Pontifici Consell per a la Família i la Diòcesi elegida, i cada trobada té un tema de treball. El d´aquesta VIIª Jornada Mundial celebrada a Milà ha estat "La família: el treball i la festa".

Al darrere de tot hi ha el convenciment del Papa Benet XVI, que "és urgent transformar el món, a partir de famílies unides, felices i ben fonamentades en la Fe que eduquin en els principals valors de la vida i afrontin el futur amb confiança". La família "com a primera escola de vida i de Fe, i com ‘església domèstica', està cridada a educar les noves generacions en els valors humans i cristians per tal que, orientant la seva vida segons el model de Crist, forgin en elles una personalitat harmònica. La família és, en definitiva, el lloc originari de la transmissió de la fe, el bressol de la vida cristiana.

La trobada «amb» les famílies i «per a» la família esdevé un joiós anunci del que creu i viu l'Església. Cal disponibilitat per acollir i testimoniar l'«Evangeli de la família». Ens hem de convèncer que no hi haurà futur de la humanitat sense la família. En especial els joves, per aprendre els valors que donen sentit a l'existència, necessiten néixer i créixer en aquesta comunitat de vida i d'amor que Déu mateix va voler per a l'home i per a la dona.

La Trobada mundial de Milà ha estat una eloqüent «epifania» de la família, va dir el Papa, que es va manifestar en la varietat de les seves expressions, però també en la unicitat de la seva identitat substancial: la d'una comunió d'amor, fundada en el matrimoni i cridada a ser santuari de la vida, petita Església, cèl•lula de la societat. Des de Milà es va llançar a tot el món un missatge d'esperança, fundat en experiències viscudes: és possible i joiós, fa molt feliç, encara que sigui comprometedor, viure l'amor fidel, «per sempre», obert a la vida; és possible participar com a famílies en la missió de l'Església i en la construcció de la societat. Hem de demanar que, gràcies a l'ajuda de Déu i a la protecció especial de la Verge Maria, la Reina de la família, l'experiència viscuda a Milà ha de ser portadora de fruits abundants en el camí de l'Església, i ha de significar una crida vers una atenció creixent a la causa de la família, que és la causa mateixa de l'home i de la civilització.

La nova evangelització es considera «com una exigència, però a més a més com una operació de discerniment i com un estímul per a l'Església actual» (n. 44), a fi que les comunitats cristianes esdevinguin «lloc en el qual ja ara es realitza l'experiència de Déu, i lloc on ens deixem transfigurar pel do de la fe, sota el guiatge de l'Esperit del Ressuscitat» (n. 88).

L'Església ha estat des dels seus orígens missionera i ha anunciat Jesucrist i el seu Evangeli a qui no els coneixien. L'específic de la proposta actual d'una "nova evangelització" fa referència al fet que s'adreça sobretot a les persones batejades però no suficientment evangelitzades, més aviat allunyades de la vida de l'Església. És amb aquest objectiu que es proposa una renovació de la pastoral ordinària de les Diòcesis per poder nodrir la vida i la fe de moltes persones de països d'antiga tradició cristiana, que pateixen un procés de secularització creixent.

La finalitat de la nova evangelització és, doncs, la transmissió de la fe que l'Església viu, d'una manera més adequada als temps actuals. Les condicions històriques són diferents respecte al passat, i els continguts essencials de la fe, malgrat ser sempre fonamentalment els mateixos, «tenen necessitat de ser confirmats i aprofundits» (n. 94). Hi ha obstacles interns i externs a la vida de l'Església, però molts signes positius fan esperar un renaixement de la fe en el nou context cultural del segle XXI.

El subjecte de la transmissió de la fe és l'Església, que es manifesta visiblement en cada Església particular, presidida per un bisbe. Llocs privilegiats d'evangelització són la parròquia, «comunitat de comunitats» (n. 107), i la família, «lloc exemplar d'evangelització» (n. 110). Tots els cristians estem cridats a l'evangelització; i molt especialment, els consagrats i els contemplatius, així com també els membres de grups apostòlics i moviments.

Per revifar l'acció pastoral, és necessari augmentar localment les ocasions d'un primer anunci de l'Evangeli a un nivell el més ampli possible, així com també consolidar el procés d'iniciació cristiana a la vida sacramental i un camí educatiu que sostingui un compromís cristià més ferm en les condicions socials i culturals actuals. Una nova evangelització significa anunciar arreu amb nou ardor, sense pors i sense complexos, la veritat de Jesucrist, «Evangeli de Déu, per a la fe dels homes» (n. 169). Fem cas de la vivència de St. Pau: "Jo no puc gloriar-me d'anunciar l'Evangeli, perquè és una obligació que m'han imposat: Ai de mi si no anunciés l'Evangeli!" (1Co 9,16).