Any de la Fe: el do del Concili Vaticà II (2)

"El Concili Vaticà II fou un gran i triple acte d'amor", digué Pau VI en inaugurar el 4rt. període conciliar (1965). Així resumia aquell magne esdeveniment eclesial que va durar des de 1962 fins a 1965, però que es venia preparant des de gener de 1959, quan fou anunciat per Joan XXIII a St. Pau extramurs, amb sorpresa de tothom. Amor a Déu, a qui l'Església al llarg dels segles vol continuar fidel, amor a l'Església i amor a la humanitat i al món on fa camí i al qual vol servir, especialment als pobres. "Només des d'una perspectiva de fe, l'esdeveniment conciliar s'obre als nostres ulls com un do, la riquesa del qual resta encara amagada i que cal saber captar", afirmava Joan Pau II.

El Concili ha configurat els catòlics d'ara, els grans i els joves. Uns van haver de fer un fort canvi en molts esquemes de la seva cultura catòlica, amb nous models d'interpretació i de comportament, ja que en continuïtat amb la tradició eclesial, va significar una reforma esperada i necessària, un alè nou de vida i d'acció de l‘Esperit Sant en tots els estaments eclesials. El Concili va portar una gran reforma eclesial, preparada certament desenes d'anys abans amb els grans moviments litúrgic, ecumènic, bíblic i patrístic, i amb la doctrina moral i social dels Papes portades a terme pels laics enmig de la societat, especialment els moviments espirituals i d'acció catòlica compromesa enmig del món. És tot el que va acabar anomenant-se "l'aggiornamento" (l'actualització) de l'Església, que va crear il•lusió i empenta missionera, per més que com tot Concili té una llarga durada la seva aplicació, i no està exempt de vaivens o fins de posicions errònies, al moment de voler-lo aplicar.

I va configurar els joves de llavors i els d'ara, que ja hem viscut tots en una Església postconciliar. Per més que hagin passat 50 anys de la seva celebració, el Concili, tot concili, és un esdeveniment "viu" que ens ajuda a viure avui la fe i la conforma de moltes maneres, ja quasi sense adonar-nos-en.

En aquest Any de la Fe ens cal renovar l'amor al do que va significar el Concili, coneixent-lo millor i actualitzant la renovació que va impulsar, aquell apassionament positiu i esperançat per l'acció de l'Esperit Sant, que continua inspirant els camins de l'Església, dels seus pastors i els seus fidels, i que ens guia pels camins de la santedat i de l'amor envers tothom, com ho féu amb el Concili Vaticà II. Hem de voler ser de nou una Església en diàleg, i "fer-nos diàleg" per a tots, com deia Pau VIè. La seva Encíclica "Ecclesiam suam" és la que ajuda a interpretar bé el Concili Vaticà II i tot el pontificat d'aquell gran i venerable Papa. A Catalunya fou el Concili Provincial Tarraconense (1995) el que ens va ajudar amb les seves resolucions a comprovar com en aquells darrers 30 anys s'havia dut a terme la "recepció" del Vaticà II.

La lletra del Vaticà II són els seus documents magisterials: 4 Constitucions, dues de dogmàtiques sobre l'Església i la Divina Revelació, i les altres dues també normatives i renovadores, Litúrgia i Església en el món; 3 Declaracions, la més famosa i discutida sobre la Llibertat religiosa; i 9 Decrets conciliars, els més destacats sobre els bisbes, els preveres, la formació sacerdotal, l'apostolat dels laics, les missions i l'ecumenisme. I la música per a interpretar-la bé són les encícliques de Joan XXIII i de Pau VI, les seves al•locucions, i moltes intervencions de Pares conciliars que dins i fora de l'aula ajuden a "sentir" amb l'Església, tal com ella es defineix i es presenta davant el món.

Any de la Fe: 50 anys del Concili Vaticà II (1)

El dia 7 d'octubre vaig poder concelebrar a Roma amb el Sant Pare en l'obertura del Sínode sobre la Nova evangelització. I dijous passat dia 11, tota l'Església hem iniciat un Any de la Fe, segons el desig del Papa Benet XVI. S'esqueia en aquell dia la data exacta dels 50 anys de l'inici del Concili ecumènic Vaticà II (1962-1965), l'esdeveniment eclesial més important del segle XX. El beat Papa Joan XXIII l'havia convocat amb un esperit d'obertura i confiança en l'Esperit Sant, que guia sempre l'Església i la sosté, i amb anhel pastoral, de fer que l'Evangeli ressonés en els homes i dones del segle XX amb major nitidesa, obrint les portes perquè l'aire fresc de l'Esperit renovés la fe i el testimoniatge cristià de cara a un món que feia segles que s'anava distanciant de l'Església. L'objectiu era renovar la vida de l'Església, i adaptar-ne la disciplina eclesiàstica a les condicions del nostre temps.

Al Concili hi van participar 2.540 pares conciliars, i a la butlla de convocatòria (25.12.1961) Joan XXIII traçà un breu quadre de la situació del món, envoltat de guerres i apartat de Déu, i de la vitalitat perenne de l'Església. Fixà 3 objectius fonamentals del Concili: demostrar la vitalitat de l'Església en aquell moment històric, afavorir la unitat dels cristians que estàvem separats i oferir al món una ocasió per a aconseguir la pau.

Joan XXIII en un Discurs d'obertura memorable (Gaudet Mater Ecclesia, 11.10.1962), deia que volia que fos un Concili "pastoral": "L'Església sempre s'ha oposat als errors, i freqüentment els ha condemnat amb la màxima severitat. En els nostres temps, no obstant, l'Esposa de Crist prefereix usar la medicina de la misericòrdia més que de la severitat". I subratllava que l'objectiu principal del Concili era la defensa i revalorització de la veritat; la custòdia del dipòsit de la doctrina cristiana, fent que sigui ensenyat de la millor manera possible. Així mateix s'oposava als profetes de calamitats: "En el quotidià exercici del nostre ministeri pastoral, de vegades, arriben a les nostres oïdes, ferint-les, certes insinuacions d'ànimes que, encara que amb zel ardent, manquen del sentit de la discreció i de la mesura. Aquestes són les que en els temps moderns no hi veuen res més que prevaricació i ruïna. Van dient que la nostra època, en comparació amb les passades, ha empitjorat; i així es comporten com els qui no tenen res a aprendre de la història, la qual segueix essent mestra de la vida, i com si en els temps dels precedents Concilis ecumènics tot hagués procedit amb un triomf absolut de la doctrina i de la vida cristiana, així com de la justa llibertat de l'Església. Ens sembla just dissentir d'aquests profetes de calamitats, que sempre estan anunciant infaustos esdeveniments com si fos imminent la fi dels temps". Després recorda la necessitat, a manera de testimoni davant del món, de la unitat dels cristians.

L'impacte del discurs al món catòlic i al món laic va ser positiu. Els desitjos del Papa van ser ben rebuts, i la premsa va subratllar diversos elements. El diari francès catòlic La Croix comentava: «El discurs de l'11 d'octubre és el veritable mapa del Concili. Més que un 'ordre del dia', defineix un esperit. Més que un programa, ofereix una orientació».

Sant Joan d’Àvila, mestre de pregària i apòstol de la caritat

Sant Joan d'Ávila, nascut a Almodóvar del Campo (Ciudad Real) el 1500 i mort a Montilla (Córdova) el 10 de maig de 1569, fou un gran sacerdot i escriptor, que el dia 7 d'octubre el Sant Pare Benet XVI declararà Doctor de l'Església, juntament amb Santa Hildegarda de Bingen (Alemanya, 1098-1179), abadessa benedictina, escriptora, mística i gran compositora. Coincidirà amb l'inici dels treballs del Sínode dels bisbes, dedicat a "la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana".
Sant Joan d'Ávila fou un excel·lent predicador i escriptor ascètic. La seva obra més famosa és un comentari al salm Audi filia (1556), va escriure cartes ascètiques dirigides a tot tipus de persones humils i elevades, religioses i profanes, però també a St. Ignasi de Loiola, St. Joan de Déu, i sobretot monges i devotes, i ja s'hi anuncia l'estil incomparable de Fray Luis de Granada.
També va compondre un llibre sobre el Santíssim Sagrament i un altre Del coneixement de si mateix, entre altres. S'han perdut gairebé tots els famosos Sermons, perquè segurament no va voler guardar-los ni escriure'ls. Se'l sol anomenar "reformador", si bé els seus escrits de reforma van consistir inicialment en Memorials per al Concili de Trento. La seva doctrina sobre el sacerdoci va quedar esquematitzada en un Tractat, del qual se'n coneix només una part. Hi ha molt d'acord que fou ell l'autor del famós sonet anònim a Crist Crucificat, "No me mueve, mi Dios, para quererte/ (i que acaba) Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera/ que aunque no hubiera cielo, yo te amara,/y aunque no hubiera infierno, te temiera./ No me tienes que dar porque te quiera,/ pues aunque lo que espero no esperara,/ lo mismo que te quiero te quisiera." que és una joia de la mística, i una de les 100 millors poesies en castellà, segons Menéndez Pelayo. L'argument més sòlid el constitueix que el precedent de la idea central del sonet (amor de Déu, per Déu mateix) es troba en bastants textos del sant. És ell qui escriu: "Qui diu que us estima i guarda els deu manaments de la vostra llei solament o més principalment perquè li doneu la glòria, cal que se'n vagi acomiadant". I diu també: "Encara que no hi hagués infern que amenacés, ni paradís que convidés, ni manament que constrenyés, només per l'amor de Déu obraria el just el que obra".
Fou un sacerdot pobre, al servei dels pobres. I promogué moltes institucions de caritat: hospitals, col·legis i confraries de servei als necessitats. Ell deia que la santedat és la perfecció de la caritat: «La santedat vertadera no consisteix en sentiments, sinó en el compliment de la voluntat del Senyor... mostrant major caritat, en la qual cosa consisteix la perfecció de la vida cristiana». Aplicava l'evangeli a la vida concreta, amb el seu estil de vida i amb la seva dedicació als pobres. La seva espiritualitat està marcada pel zel ardent per les ànimes, expressió de la seva caritat pastoral a la qual s'entrega amb «cor de mare».

Que el Sant Pare proclami "doctors" uns sants, significa que les seves obres i tota la seva vida són plenes d'alts i bons ensenyaments per a tots els cristians. Tots hi podem aprendre. Potser ens podrien semblar allunyats del nostre temps, però els sants doctors són sempre contemporanis nostres, i podem aprendre de la seva entrega de fe a Jesucrist, que estimula el nostre propi seguiment fidel i generós de la crida rebuda per cadascú des del baptisme.

La sol•licitud pels més dèbils

Fa uns dies vaig poder beneir i inaugurar a Puigcerdà uns nous locals de Càritas per a atendre els qui demanen ajuda en moments de greu crisi, i l'endemà, a Andorra la Vella, l'ampliació d'una Escola especial, amb quaranta anys de recorregut esplèndid i que porta el bell nom de Ntra. Sra. de Meritxell creada per iniciativa de Càritas andorrana i que ara té la col•laboració del Govern andorrà i de molts particulars, que han fet d'aquesta Escola un referent internacional d'excel•lència en l'atenció als discapacitats físics i mentals.

El beat Joan Pau II deia que «la qualitat d'una societat i d'una civilització es mesura pel respecte que manifesta cap als més febles dels seus membres» (Any internacional dels minusvàlids, 1981). Es tracta de posar els necessitats al centre de les nostres atencions i prioritats, i sempre amb un cor "compassiu", que fa seus els patiments del pròxim, com el Bon Samarità de la paràbola.

És en Déu creador de les persones, que els cristians descobrim la dignitat de totes i de cadascuna de les persones humanes. El grau de salut física o mental no afegeix ni treu res a la dignitat de la persona, més encara, si sofreix, el seu sofriment pot donar-li encara drets especials en la nostra relació amb ella, ja que la fa més necessitada. Quan el Papa Benet XVI va visitar Barcelona, va tenir l'encert de "dedicar" al matí un nou temple a Déu, la bellíssima nova Catedral dels pobres, la Sagrada Família de Gaudí, i a la tarda en clara relació de conseqüència, va voler visitar i agrair l'Obra benèfico-social del Nen Déu, institució de caritat bastida fa més de cent anys per uns laics preocupats per la infància desatesa de la ciutat. Volia mostrar la veritat del que diu St. Jaume en la seva carta: "Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta" (Jm 2,26). I en aquell àmbit d'atenció als infants malalts i més pobres ens va dir: "Per al cristià, tot home és un veritable santuari de Déu, que ha de ser tractat amb molt respecte i afecte, sobretot quan es troba necessitat. L'Església vol així fer realitat les paraules del Senyor a l'Evangeli: «Us asseguro que allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, m'ho fèieu a mi» (Mt 25,40). En aquesta terra, aquestes paraules de Crist han impulsat molts fills de l'Església a dedicar les seves vides a l'ensenyament, la beneficència o la cura dels malalts i discapacitats. Inspirats en el seu exemple, us demano que continueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos" (7.11.2010).

Convé molt que els qui pateixen malalties o minusvalideses psíquiques o físiques puguin rebre sempre aquell amor i atencions que els facin sentir valorats com a persones en les seves necessitats concretes. Cerquem la manera d'ajudar-los, de reclamar que no disminueixin les ajudes públiques a les persones més dependents de la societat, que soles mai no se'n podran sortir. Comprometem-nos més per al seu servei i ajudem les institucions que en tenen cura. I no deixem de pregar per tots els qui pateixen i pels qui estan al seu servei, treballant incansablement perquè les persones amb discapacitats puguin ocupar el seu just lloc en la societat i no siguin marginades a causa de les seves limitacions. "Els nens discapacitats són els nostres àngels", em va dir una vegada una dona senzilla de Terra Santa...