Sant Joan d’Àvila, mestre de pregària i apòstol de la caritat

Sant Joan d'Ávila, nascut a Almodóvar del Campo (Ciudad Real) el 1500 i mort a Montilla (Córdova) el 10 de maig de 1569, fou un gran sacerdot i escriptor, que el dia 7 d'octubre el Sant Pare Benet XVI declararà Doctor de l'Església, juntament amb Santa Hildegarda de Bingen (Alemanya, 1098-1179), abadessa benedictina, escriptora, mística i gran compositora. Coincidirà amb l'inici dels treballs del Sínode dels bisbes, dedicat a "la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana".
Sant Joan d'Ávila fou un excel·lent predicador i escriptor ascètic. La seva obra més famosa és un comentari al salm Audi filia (1556), va escriure cartes ascètiques dirigides a tot tipus de persones humils i elevades, religioses i profanes, però també a St. Ignasi de Loiola, St. Joan de Déu, i sobretot monges i devotes, i ja s'hi anuncia l'estil incomparable de Fray Luis de Granada.
També va compondre un llibre sobre el Santíssim Sagrament i un altre Del coneixement de si mateix, entre altres. S'han perdut gairebé tots els famosos Sermons, perquè segurament no va voler guardar-los ni escriure'ls. Se'l sol anomenar "reformador", si bé els seus escrits de reforma van consistir inicialment en Memorials per al Concili de Trento. La seva doctrina sobre el sacerdoci va quedar esquematitzada en un Tractat, del qual se'n coneix només una part. Hi ha molt d'acord que fou ell l'autor del famós sonet anònim a Crist Crucificat, "No me mueve, mi Dios, para quererte/ (i que acaba) Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera/ que aunque no hubiera cielo, yo te amara,/y aunque no hubiera infierno, te temiera./ No me tienes que dar porque te quiera,/ pues aunque lo que espero no esperara,/ lo mismo que te quiero te quisiera." que és una joia de la mística, i una de les 100 millors poesies en castellà, segons Menéndez Pelayo. L'argument més sòlid el constitueix que el precedent de la idea central del sonet (amor de Déu, per Déu mateix) es troba en bastants textos del sant. És ell qui escriu: "Qui diu que us estima i guarda els deu manaments de la vostra llei solament o més principalment perquè li doneu la glòria, cal que se'n vagi acomiadant". I diu també: "Encara que no hi hagués infern que amenacés, ni paradís que convidés, ni manament que constrenyés, només per l'amor de Déu obraria el just el que obra".
Fou un sacerdot pobre, al servei dels pobres. I promogué moltes institucions de caritat: hospitals, col·legis i confraries de servei als necessitats. Ell deia que la santedat és la perfecció de la caritat: «La santedat vertadera no consisteix en sentiments, sinó en el compliment de la voluntat del Senyor... mostrant major caritat, en la qual cosa consisteix la perfecció de la vida cristiana». Aplicava l'evangeli a la vida concreta, amb el seu estil de vida i amb la seva dedicació als pobres. La seva espiritualitat està marcada pel zel ardent per les ànimes, expressió de la seva caritat pastoral a la qual s'entrega amb «cor de mare».

Que el Sant Pare proclami "doctors" uns sants, significa que les seves obres i tota la seva vida són plenes d'alts i bons ensenyaments per a tots els cristians. Tots hi podem aprendre. Potser ens podrien semblar allunyats del nostre temps, però els sants doctors són sempre contemporanis nostres, i podem aprendre de la seva entrega de fe a Jesucrist, que estimula el nostre propi seguiment fidel i generós de la crida rebuda per cadascú des del baptisme.