Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

Més que mai, avui ens adonem que el bé de tota la societat està profundament vinculat al bé de la família. Cal assegurar-li vitalitat plena, i promoció humana i cristiana, contribuint així a la renovació de la societat i de tot el Poble de Déu. D'una banda hi ha una consciència més viva de la llibertat personal i una major atenció a la qualitat de les relacions interpersonals en el matrimoni; valorem la dignitat de la dona; la procreació responsable i l'educació acurada dels fills. Tenim més consciència de la necessitat de desenvolupar relacions entre les famílies, amb vista a una ajuda recíproca espiritual i material, al coneixement de la missió eclesial pròpia de la família, a la seva responsabilitat en la construcció d'una societat més justa. D'altra banda no falten, però, signes de preocupant degradació d'alguns valors fonamentals: una equivocada concepció teòrica i pràctica de la independència dels cònjuges entre si; les greus ambigüitats sobre la relació d'autoritat entre pares i fills; les dificultats concretes que sovint experimenta la família en la transmissió dels valors; el nombre creixent de separacions i divorcis; la plaga de l'avortament; la instauració d'una mentalitat anticoncepcional. A la base d'aquests fenòmens negatius està moltes vegades una corrupció de la idea i de l'experiència de la llibertat, concebuda no com la capacitat de realitzar la veritat del projecte de Déu sobre el matrimoni i la família, sinó com una força autònoma d'autoafirmació, no rarament contra els altres, amb vista al propi benestar egoista.

També cal afegir que a moltes famílies els falten els mitjans fonamentals per a la supervivència com són l'aliment, el treball, l'habitatge, les medicines... i en canvi, a d'altres, l'excessiu benestar i la mentalitat consumista, paradoxalment unida a una certa angoixa i incertesa davant el futur, treuen als esposos la generositat i la valentia per suscitar noves vides humanes, i així la vida en moltes ocasions ja no es veu com una benedicció, sinó com un perill del qual cal defensar-se. La situació històrica en què viu la família es presenta, doncs, com un conjunt de llums i ombres. Això revela que la història no és simplement un progrés necessari cap al millor, sinó més aviat un esdeveniment de llibertat, més encara, un combat entre llibertats que s'oposen entre si, és a dir, un conflicte entre dos amors: l'amor de Déu dut fins al menyspreu de si mateix, i l'amor de si mateix portat fins al menyspreu de Déu (St. Agustí). Se'n segueix la necessitat de l'educació de tots, especialment els joves, en l'amor arrelat en la fe; el combat pacífic per invertir els signes d'aquesta cultura egoista que va penetrant i es va imposant; i l'oferiment de testimonis que facin veure que tot això que creiem de l'amor i de la família és possible, amb la gràcia de Déu.

La fe és un foc que crema dins nostre i una gran llum. 
Per la fe ens és donat el ple sentit de l'existència, 
per la fe coneixem la veritat del Fill de Déu, 
per la fe confessem Jesús com el Salvador de la humanitat, 
per la fe l'acollim de veritat, amb amor, 
i per la fe el testimoniem amb paraules i obres coherents.

Convé que sempre li deixem espai a la fe.
Necessitem molta fe 
per afrontar crisis i dificultats amb esperança, 
per animar-nos en el camí de la vida, 
per superar fracassos i desencisos, 
per ser més solidaris amb els qui sofreixen, 
per estimar a semblança de Jesús, que neix humil i pobre.

Davant el Senyor que neix a Betlem, 
no podem oblidar ningú.
Que la tendresa d'aquests dies de Nadal ens mantingui oberts 
a l'amor, a la joia i a la solidaritat.

En l'Any de la Fe que els cristians estem celebrant,
tot agraint el do del Concili Vaticà II en els 50 anys del seu inici, 
rebeu els meus millors desitjos per a les festes 
que celebren l'arribada de Déu fet home entre nosaltres. 
Que la fe en Jesucrist, el Salvador,
sigui sempre la nostra fortalesa!

Us desitjo santes festes de Nadal, Any Nou i Epifania,

Són els creients de la Cova de Bet-Lèhem, les persones del pessebre, els qui més ens ajudaran a viure aquest Nadal de l'Any de la fe. Fixem el nostre esguard en aquells que ens ensenyen a creure a nosaltres.

Sobretot la qui més ens ajudarà és la Santíssima Verge Maria, la tota pura i tota de Déu, la qui "creu" i obeeix, "que es faci en mi" (Lc 1,38), i així engendra per la fe la Paraula eterna del Pare, que es fa carn en el seu si virginal. A la cova del pessebre Ella descansa feliç prop del seu fillet, l'acotxa, l'alleta, l'estima tendrament i el vetlla plena de fe i sempre atenta a Jesús. Tot ho guarda en el seu cor i ho medita (cf. Lc 2,19). Ella és la Mare del Senyor i la nostra Mare, i ens ensenya a estimar Jesús totalment, a donar-li tota la vida, a alegrar-nos amb la seva presència i a donar-lo a venerar a tots els qui s'acosten al portal...

Sant Josep és l'espòs bondadós de Maria, home de fe, just i respectuós, que té la missió de "custodiar" aquell infant que neix envoltat de misteri. Ell ens ensenya a acostar-nos amb respecte i reverència a Crist, a acollir-lo, ja que "vingué a casa seva i els seus no l'acolliren" (Jo 1,11). Al pessebre, sempre el veiem admirant, contemplant, meditant silenciós als peus de Jesús i de Maria, ocupant un lloc humil, i sempre atenent activament els qui cerquen Jesús...

Hi ha els pastors i les dones del poble que adoren Jesús amb els ulls oberts, sorpresos. Li ofereixen els seus béns, perquè ho necessita. Han caminat en la nit, obeint l'àngel de l'Anunciata que els ha dit: "Avui us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2,11). I comparteixen el que tenen per ajudar un infant pobre, "posat en una menjadora" (Lc 2,12). Sempre acudir a prop dels pobres i sempre ajudar-los amb el que puguem...

I els Reis Mags, els savis que vénen de lluny, del paganisme, de caminar en la nit seguint l'estrella, i que pregunten i s'orienten amb les Escriptures santes, i ofereixen el que ells tenen, signes del misteri de Jesús Déu, rei i home que morirà a la creu.

Una última figura que no pot faltar mai, l'àngel del Naixement, suspès al portal amb el cartell de la joia i la lloança, perquè no les perdem mai en els nostres cors: "Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima" (Lc 2,14). Diguem-ho a poc a poc, tot preparant el Nadal que ja és a les portes...

Jesús és "el qui és, el qui era, i el qui ve", diu l'Apocalipsi (Ap 1,8). I també aquest any de 2012 "del naixement del Senyor", Ell ve a nosaltres, i som invitats a obrir-li la porta, per a poder viure una comunió única i feliç amb Déu mateix: "Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi" (Ap 3,20). La fe és la porta a la comunió amb Déu mateix i per això, és el nostre tresor i la nostra pau. Ja que estem a l'any de la fe, convé sacsejar la nostra mandra, treure'ns els desànims o les febleses de sobre, i demanar un cor convertit, un cor obert al pròxim. Es tracta de revifar la nostra fe en el Déu que Jesucrist ve a revelar-nos.

Em permeto recomanar-vos el llibre sobre "La infància de Jesús" de Joseph Ratzinger-Benet XVI, que acaba de sortir, i que és el tercer volum de la seva obra sobre Jesucrist, que completa els dos anteriors: "Jesús de Natzaret. Del Baptisme a la Trasfiguració" (2007), i "Jesús de Natzaret. Des de l'entrada de Jerusalem a la Resurrecció" (2011). En aquest volum aborda la temàtica que aquest Advent i aquest Nadal contemplem i celebrem en la fe de l'Església. Reflexiona el Papa per l'origen de Jesús en tant que interrogant sobre el seu ésser i la seva missió; la temàtica de l'anunciació a Maria i la concepció virginal de Jesús com a realitat història i no pas un mite; el marc històric i teològic de la narració del Naixement de Jesús; la presentació de Jesús al temple; els Mags d'Orient; i finalment el relat de Jesús al temple als seus dotze anys. Al llarg del llibre el Papa es complau a fer-nos captar que la fe en Jesús és raonable, i que els textos de la infància ens acosten a la veritat històrica i al seu misteri únic i gran. Cap al final del llibre diu el Papa: "Les paraules de Jesús són sempre més grans que la nostra raó. Superen contínuament la nostra intel•ligència. És comprensible la temptació de reduir-les, de manipular-les, per ajustar-les a la nostra mesura. Un aspecte de l'exegesi és precisament la humilitat de respectar aquesta grandesa, que sovint ens supera amb les seves exigències, i de no reduir les paraules de Jesús preguntant-nos sobre el que "és capaç de fer". Ell pensa que pot fer grans coses. Creure és sotmetre's a aquesta grandesa i créixer pas a pas vers ella" (pàg. 130). Que el Nadal revifi la nostra fe!