25 anys d'Arrels cristianes de Catalunya

S'han complert recentment els 25 anys que els Bisbes de Catalunya, després de serena i ponderada reflexió van fer públic un document breu però clau, "Arrels cristianes de Catalunya" (27.12.1985), que per primera vegada tractava alguns aspectes complexos i difícils per al catolicisme català, concretant la doctrina social de l'Església envers la llengua, la cultura i la nació. El document parla amb naturalitat de la nació catalana, del valor de la seva llengua i cultura, de la necessària convivència i comunió amb els altres pobles d'Espanya, de l'acollida i integració dels emigrants i de la solidaritat en moments de crisi econòmica i d'atur. Posteriorment el document va ser integrat en les resolucions del Concili Provincial Tarraconense (1995), i rebé el reconeixement de la Santa Seu. I els bisbes de Catalunya hem refermat en moltes ocasions que continua essent una doctrina social eclesial de referència i ben actual.

És un document que s'inscriu en el solc de l'encarnació pastoral en la realitat catalana que ja prové del segle XIX i travessa tot el segle XX fins a nosaltres, per tal de ser presents i no autoexcloure'ns del gran moviment de la Renaixença ni de la modernitat. Un solc que han traçat grans figures del catolicisme com Torras i Bages, Balmes, Verdaguer, Maragall, Gaudí, Vidal i Barraquer, Justí Guitart, i més a prop nostre els bisbes Jubany, Pont, Masnou, Torrella, Martí, Deig. Guix o Carrera, per parlar dels ja traspassats. Alguns ho titllen de nou nacionalisme exacerbat de l'Església, causant de la secularització, la descristianització o la manca de vocacions que estem patint. Però són exageracions interessades i versions noves de velles rancúnies.

Ningú no dubta que Catalunya té una cultura pròpia, i l'episcopat català assumeix que se li pot aplicar l'ensenyament de Joan Pau II sobre cultura i nació. Sense arrelar-se a la cultura catalana, la fe esdevindria forana, espúria. És evident que els Bisbes desitgem per damunt de tot i principalment anunciar l'Evangeli a tothom, i encertar amb la calidesa i l'ardor en el nostre testimoniatge de la fe. Però això no es contradiu amb un catalanisme democràtic, respectuós i positiu, que valori l'obertura catòlica a totes les altres nacions i llengües. Si fos així, resultaria que tots els catòlics del món podrien ser patriotes menys els fidels de Catalunya. En aquest sentit ha estat molt clarificadora la recent visita apostòlica del Papa Benet XVI, plena de missatges profunds per a nosaltres.

Els actuals Bisbes de les Diòcesis catalanes continuem mostrant el nostre amor pastoral i la nostra responsabilitat col•lectiva envers Catalunya en punts importants de la doctrina social: Estatut, llengua vehicular de l'acció pastoral, acollida dels nous emigrants, presència en tantes accions culturals i caritatives, respecte per les autoritats constituïdes i per la laïcitat positiva, rebuig del periodisme ofensiu, o l'aportació de la nostra sensibilitat pròpia a l'hora de redactar alguns documents episcopals.

Llegeix més...

Per un ecumenisme de vida

Estem dins la Setmana de pregària per la Unitat dels Cristians, i cal que la unió de tots els batejats sigui un objectiu sempre present en la vida i l'oració. Precisament el Sant Pare té l'ecumenisme com un objectiu prioritari del seu ministeri apostòlic de Successor de Pere, incansable recercador de la unitat. Fa un mes, Benet XVI ha fet servir l'expressió "ecumenisme de vida" en una audiència a la Federació Luterana Mundial. Indicava així que l'ecumenisme "comporta remoure lentament i amb paciència, les barreres, i promoure els vincles visibles d'unitat per mitjà del diàleg teològic i de la cooperació pràctica, en particular a nivell de comunitats locals". I animava a preparar per al 2017 el 5è. centenari del naixement de la Reforma protestant, amb un document que a semblança de la important "declaració sobre la justificació", ara recolliria el que catòlics i luterans "estan en condicions d'afirmar en comú a propòsit de les seves relacions més estretes després de cinc segles de separació".

Un Simposi ecumènic a Roma el novembre passat ha constatat que en els darrers quaranta anys de diàlegs bilaterals entre l'Església Catòlica i la Federació Luterana Mundial, l'Aliança Mundial de les Esglésies Reformades, la Comunió Anglicana, i el Consell Metodista Mundial, s'ha anat reflexionant sobre el contingut i la direcció de la discussió ecumènica en el present i sobretot en el futur. Es constata la gran quantitat d'elements de convergència assolits en quaranta anys de diàleg oficial entre Esglésies i comunitats cristianes, i alhora que cal trobar la manera de comunicar aquests importants resultats als membres de les diferents comunitats cristianes perquè puguem expressar més plenament en la nostra vida de fe el progrés realitzat cap a la unitat. Serà bo examinar detalladament el tema de la recepció de les declaracions comunes, la necessitat d'un testimoni cristià comú a tots els nivells i el nou context en el qual els cristians hem de realitzar la nostra missió.

Ens cal analitzar el futur per discernir quina haurà de ser la configuració del diàleg ecumènic i els passos que caldrà emprendre per a assolir la comunió plena i visible entre tots els qui hem rebut un mateix baptisme. De fet, què significa la comunió en el sentit teològic? No vol dir comunitat en un sentit horitzontal, sinó comunió dels sants, que podríem definir com a participació vertical en el que és 'sant', en les 'coses santes', és a dir, l'Esperit de Crist present en la Paraula i en els sagraments administrats pels ministres ordenats.

¿Com és possible assolir una valoració diferent de les divergències tradicionals des del punt de vista de la missió i del Regne de Déu? En aquest context, hi ha una nova i prometedora actitud, segons la qual, el diàleg ecumènic és considerat com un intercanvi de dons. Es parla també dels límits de la diversitat i del paper de la jerarquia de les veritats. Finalment, s'han de presentar propostes concretes dirigides a promoure la recerca de la unitat, en particular, i arribar a declaracions comunes sobre el que hem aconseguit junts ecumènicament. Declaracions que podrien prendre la forma d'una afirmació comuna de la nostra fe baptismal, un comentari al Credo apostòlic i al Parenostre. Aquests són alguns dels reptes reals que planteja avui la recerca de la unitat dels cristians. Hi ha molt a demanar i molt a fer.

Acollits i refermats pel Sant Pare

El dia 10 de desembre de 2010, vaig ser rebut pel Sant Pare Benet XVI en audiència privada al Palau del Vaticà, i restarà una data significativa per al Bisbat d'Urgell. Moment intens i emotiu de comunió eclesial de la nostra Diòcesi, a través del pastor que s'unia al Papa. En aquell moment amb mi hi éreu tots, per més que fos breu però intensa i emotiva l'audiència, i tots érem acollits i refermats en la fe pel Successor de Pere, constituït per Jesucrist fonament visible de la unitat de l'Església. A prop seu ressonen fermes les paraules de Jesús: "Simó jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs convertit, confirma els teus germans" (Lc 22,32).

Ja al matí havíem celebrat amb els sacerdots i laics que m'acompanyaven, i amb continguda emoció, l'Eucaristia votiva dels Apòstols Pere i Pau a la Capella Clementina de les Criptes Vaticanes, units a les intencions del Sant Pare. Aquesta Capella mostra al fons de l'altar el tresor del mur antiquíssim que s'eleva just des del mateix sepulcre de l'apòstol, i que en vertical puja cap a l'altar papal de St. Pere del Vaticà, i s'enlaira fins la cúpula de Miquel Àngel de l'esplèndida i monumental basílica.

La visita al Papa fou de joia i agraïment. En teníem tants motius... En primer lloc la paternal benvolença del Sant Pare en concedir-me la dignitat d'Arquebisbe, honorant així sobretot el nostre Bisbat d'Urgell i el Principat d'Andorra. Agrair també la seva Visita pastoral a Barcelona i entre nosaltres per dedicar a Déu el temple de la Sagrada Família, inspirat per un sacerdot fill del nostre Bisbat, Sant Josep Manyanet, estretament vinculat al genial arquitecte Antoni Gaudí. I alhora donar gràcies perquè el Papa ens va mostrar amb gestos més que amb paraules, que l'amor a Déu i l'amor als homes, especialment als qui sofreixen, van totalment units, visitant l'Obra social centenària del Nen Déu de Barcelona, per a discapacitats. I vaig gosar invitar-lo a visitar Andorra, el nostre estimat petit país dels Pirineus.

En el moment d'entrar a la presència del Sant Pare, en sortia el Cardenal Amato, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, el qual joiós em digué que el Papa acabava de signar la declaració oficial del miracle obrat per la Serventa de Déu Anna Maria Janer Anglarill (Cervera 1800 - Talarn 1880) que feia realitat i propera la seva beatificació. Una dona santa, coratjosa i humaníssima que tant va fer ja en vida per ajudar els Bisbes d'Urgell Josep Caixal i Salvador Casañas en el servei envers els malalts pobres i en la tasca educativa d'infants i joves, i "sempre per causa de caritat", com ella deia. Una obra que trobà continuïtat amb l'Institut de les Germanes de la Sda. Família d'Urgell, per ella fundada i que ara és present en més de dotze països.

 

Llegeix més...

“Viviu sempre alegres en el Senyor!” (Fl 4,4)

Avui cloem el temps de litúrgic de Nadal i Epifania, el temps de l'alegria, per excel·lència. Amb tot, necessitem mantenir l'alegria que brolla de la fe en el Crist, l'alegria que envaeix tots els personatges dels Evangelis de la Infància de Jesús que hem contemplat en aquestes festes, tan sentides per a tots. Tal com el Rosari va meditant en els misteris de goig. És tan central l'alegria en la vida d'un cristià, que necessitem reflexionar i pregar per tal que ens sigui donada al llarg de tot l'any 2011 que iniciem i que ens acompanyi sempre en els nostres treballs apostòlics. Ja que és un fruit de l'Esperit Sant, demanem-la com a gràcia, com a "captaires" que som en l'oració, tal com bellament indica Benet XVI a "Llum del món" sempre mendicants davant Déu.

La societat tecnològica ha aconseguit multiplicar les ocasions de plaer, però li resulta molt difícil engendrar l'alegria. I en temps de grans crisis, com els actuals, sempre retrobem motius per a la incertesa, la tristesa o la por; i contínuament n'hi haurà... Però tenim moltes més raons per a viure en la confiança i en la joia profundes del creient, que sap que Déu porta el curs de les nostres vides i de la història humana, i que la salva en Crist i la dirigeix pacientment vers el seu acompliment feliç. Anem vivint en l'alegria, "mentre esperem l'acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador", tal com preguem sempre a la missa.

Fa 35 anys el Papa Pau VIè. parlant de l'alegria deia: "L'home experimenta l'alegria quan es troba en harmonia amb la naturalesa i sobretot l'experimenta en l'encontre, la participació i la comunió amb els altres. I encara amb major raó coneix l'alegria i la felicitat espirituals quan el seu esperit entra en possessió de Déu, conegut i estimat com a bé suprem i immutable" (Gaudete in Domino n. 6). L'alegria ve de dalt, de Déu, perquè Crist és l'alegria del Pare celestial, ja que és un, fora del Pare, que l'estima perfectament. I és la joia del Pare perquè hi ha Algú fora d'Ell, que pot estimar de forma perfecta i digna d'Ell. Aquest és Jesucrist i tots nosaltres, fets fills de Déu pel baptisme. La font de la joia cristiana serà sempre la Paraula de Déu. Hi hem de ser molt propers ja que la Paraula ens fa comprendre els esdeveniments en profunditat, sota la llum de la Revelació divina. És per la Paraula que ens adonem que Déu actua en la història dels homes: "el Totpoderós obra en mi meravelles" ens diu la Verge Maria (Lc 1,49).

 

Llegeix més...