Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

Quan als inicis del meu ministeri episcopal, vaig visitar els sacerdots barcelonins missioners al Nord del Camerun, lloc de majoria musulmana, em va sobtar -i agradar- que els infants ens cridessin joiosos en veure'ns pel carrer: "Nazara! Nazara!". M'explicaren que al·ludien al fet que érem cristians. I és que els seguidors de Jesús són coneguts pels musulmans com a "natzarens", i aquesta és la paraula usada en el text àrab de l'Alcorà (nazara). En cert sentit, doncs, som natzarens, és a dir, deixebles de Jesús, el Natzarè. Aquell petit poblet de Galilea on Jesús va viure durant trenta anys una "vida oculta" de silenci, pregària, treball i família -el 90% de la seva existència a la terra-, és la nostra pàtria espiritual.

Dir Natzaret i Galilea, és dir "Benaurances", l'estil de vida del Regne que Jesús "canta" com la felicitat plena de tota persona humana. És a Natzaret on Jesús va viure les Benaurances, abans de predicar-les; i les pogué predicar, perquè primer les havia viscudes llargament, senzillament, en la vida misteriosa de Natzaret (Cf. J.L. Martín Descalzo). Aquí hi ha la font del nostre "viure en Crist".

El seguiment de Jesús el Natzarè, ens ha de portar a viure la quotidianitat a vegades grisa dels nostres dies amb l'estil de Natzarè. El Catecisme (nº 531) diu: "Durant la part més llarga de la seva vida, Jesús va participar de la condició de la immensa majoria dels homes: una vida diària sense cap grandesa aparent, vida de treball manual, una vida religiosa de jueu sotmès a la llei del Senyor, una vida dintre la comunitat. De tot aquest període, només se'ns ha revelat que Jesús era "obedient" als seus pares i que "creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i dels homes" (Lc 2,51-52)". El Papa Benet XVI en el pelegrinatge que l'any passat va realitzar a Terra Santa, ens digué des de Natzaret el 14 de maig: "Voldria atreure l'atenció de tota l'Església vers aquesta ciutat de Natzaret. Tots tenim necessitat, com aquí va dir Pau VIè., de tornar a Natzaret, per contemplar sempre de nou el silenci i l'amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana".

Avui es clou el temps de Nadal i Epifania, i iniciem el camí de la vida "ordinària", feta de joia pel baptisme rebut, que ens fa fills de Déu i temples de l'Esperit Sant, feta d'amor i de perseverança en els propis compromisos, feta de pregària i de petits detalls i serveis, de responsabilitat en el treball i d'oferiment dels dolors i creus de la vida, feta d'alegries i penes... Es tracta de ser "sants" en les coses normals i ordinàries de la nostra existència. El Concili Vaticà II afirma que "la crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat, s'adreça a tots els qui creuen en Crist, qualsevol que sigui la seva categoria i estat" (LG 40). Tothom és cridat a la santedat: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte" (Mt 5,48). "La perfecció cristiana només té un límit, el de no tenir límits" ensenya St. Gregori Nazianzè (s.IV).

Jesucrist, el nostre Déu i el nostre germà, és la fita del camí de les nostres vides, que és en Déu, i el camí mateix -"Jo sóc el Camí" (Jo 14,6)- per on hem de transitar si volem viure de debò la vida. Ens fa bé prendre'n consciència novament, en aquest any de gràcia 2010 que tot just acabem d'iniciar. Siguem durant tot l'any fidels a la immensa gràcia rebuda en el nostre propi baptisme.

Acabem de començar un nou Any, el 2010, segons el còmput aproximatiu del naixement de Jesús el Crist, a Betlem de Judea. I seria bo que cadascú amb més pausa, pogués dedicar algun moment a la reflexió i a la pregària per adonar-se del que ha deixat enrere, el que havia viscut durant les setmanes i els dies de l'any passat, tot desitjant que el nou any del Senyor sigui temps nou i aprofitat. Un temps de Déu, viscut amb fe i esperança en el seu Fill i germà nostre, i omplert d'accions d'amor autèntic i de plenitud d'existència, perquè el temps de la nostra vida esdevingui un temps de felicitat, de pau i de prosperitat per a tothom, "mentre esperem l'acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist, el nostre Salvador, perquè són de Déu, per sempre, el regne, el poder i la glòria" (Missal romà).

El pas de l'Any ens fa adonar de la nostra transitorietat i caducitat, però cada situació -positiva o negativa- és un element d'aquella totalitat que anomenem "la meva vida", o per dir-ho més exactament, la totalitat de la meva vida es fa present en cada instant, en l'"aquí i l'ara". Ens convé entendre el sentit de la nostra vida segons el sentit que Déu li vol donar. Només així la transitorietat, la caducitat és superada. No amb l'acumulació de treball o d'experiència viscuda o de gaudi. El que confereix durada i plenitud és el lligam misteriós que ens uneix amb Déu, i en el qual s'actua el seu guiatge, o el que podem anomenar la "providència" divina. En aquesta comunió aprenem que Déu, i també jo -per la seva gràcia- sabem què és el que realment importa. D'aquesta manera -diu el gran teòleg Romano Guardini- enmig del passar, sorgeix l'eternitat real.

Déu ens ha creat i té un designi de pau i d'eternitat per a cadascú. Som fets a imatge i semblança seva. Què ha de voler dir, per a mi, això, en aquest nou any que començo, que "reneixo" a una vida nova? Si és ben real que tot passa i tot resta, i que és molt nostre passar, fent camí sobre la mar (A. Machado) i obrint cada dia camins nous, també és més cert encara que portem un designi d'Amor, que som fruit del voler amorós del Creador i Senyor de la vida i de la història. La nostra vida és valuosa i plena de dignitat, perquè som fruit d'un pensament d'amor que Déu ha tingut des de tota l'eternitat, i ha volgut que existíssim, que arribéssim a aquest any i a aquesta història nostra.... Jesús és el Camí, i ens acompanya amb el seu Esperit Sant! Aquest any nou l'hem de viure des d'Ell. Millor encara, amb Ell. I les realitats històriques estan cridades a convergir vers la realització del seu pla amorós de salvació i de vida eterna.

L'espiritualitat de la "revisió de vida" que tant ha marcat l'estil de l'apostolat dels cristians, sacerdots i laics, en els moviments d'Acció Catòlica, pot continuar ajudant-nos a concretar la realització compromesa de la voluntat de Déu. Es tracta de "veure", "jutjar" i "actuar". Saber captar tot el que està en joc en cada situació de la nostra vida o de les persones i realitats que ens envolten. Però ens cal "jutjar-les", és a dir comprendre-les a fons i confrontar-les amb el que Déu vol, que se'ns ha revelat en la Paraula eterna de Jesús i l'ensenyament de l'Església, que no passaran mai. Per finalment cercar el millor actuar, el que l'Esperit ens inspiri, el que comporti un amor més gran i més veritable.

Us desitjo un feliç Any Nou, ple de la realització de la voluntat de Déu!