Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

La vida d'un sacerdot és un gran camí humà i espiritual, una vida molt plena i realitzada, perquè fa la voluntat de Déu enmig del món, i és un "altre Crist" a la terra, en multitud de situacions. Les vides apassionants dels sacerdots han de trobar continuadors. És la pregària confiada que brolla dels llavis de tots els cristians, perquè estem ben certs de la necessitat que tenim de sants i bons sacerdots, que donin tota la seva vida a Crist i així puguin ser instruments seus. Ells fan present el Crist entre nosaltres. Quant que devem als bons sacerdots que ens han ajudat i que hem conegut! I tots ells, abans, han estat seminaristes, s'han preparat llargament per a rebre aquesta missió del Crist mateix, que els fa apòstols seus, predicadors del seu Regne, portadors del seu amor i germans de tothom. Precisament quan els temps són proclius a destacar les deficiències d'alguns membres del clergat, cal manifestar ben alt que la fidelitat dels preveres ha estat i és exemplar, que tants i tants capellans han donat martirialment la seva vida i la continuen donant, perquè d'altres la trobin i coneguin Jesucrist i l'amor misericordiós de Déu. Amb sacrificis personals i de les seves famílies, amb renúncies i perseverances mantingudes, amb pregària, amistat i entrega joiosa, amb tants sagraments que han regalat en nom de Crist... els sacerdots ens continuen ensenyant el camí de la fe i de l'amor, que no passaran mai. Avui donem gràcies pels nostres bons sacerdots!

Enguany el lema d'aquesta diada "El sacerdot, testimoni de la misericòrdia de Déu", posa en relleu que tot el ministeri dels preveres consisteix a fer present i a regalar gratuïtament una misericòrdia que ve de Déu, que repara les nostres ferides, que reconcilia els enemics i uneix les famílies i els pobles, que refà la nostra comunió amb Déu i amb l'Església, i ens urgeix que també nosaltres siguem "misericordiosos com ho és el nostre Pare" (Lc 6,36).

En el camí de la Quaresma vers la Pasqua ens convé estimar i valorar fondament la gràcia que Crist ens dóna a través dels sacerdots, i dels seminaristes que estan en camí. Dilluns Sant celebrarem la Missa Crismal dins la qual els sacerdots renovaran les promeses sacerdotals. Dijous Sant agrairem el sacerdoci i l'Eucaristia, i aprendrem que tot ministeri és rentar els peus als germans. Divendres Sant mirarem "el qui van traspassar" perquè de la Creu brolla el ministeri sempre associat al sacrifici redemptor de Crist, i que és donar la vida com Ell. I a la Vetlla Pasqual i la Pasqua podrem agrair els qui Jesucrist ha fet apòstols i profetes seus, perquè siguin testimonis de la seva Resurrecció i de la Vida Nova que Ell ha inaugurat amb el seu Misteri Pasqual.

El temps de Quaresma, i més encara durant l'Any sacerdotal, és temps apropiat per a demanar perdó dels pecats de forma sacramental, adreçant-se als sacerdots que -sense cap mèrit seu- perdonen els pecats en nom i pel poder de Crist, el Bon Pastor. Ell va deixar als seus apòstols el mandat de perdonar els pecats ja des del Cenacle: "Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó" (Jo 20,22-23). Però, ¿en gaudim? Jo us exhorto a celebrar en aquests dies el sagrament del perdó, amb confiança, perquè ens farà bé espiritualment i l'Església ens mana, "complir per Pasqua!"

Confessar-se és creure en la misericòrdia de Déu. És confessar la fe. Celebrar aquest sagrament és sempre creure i proclamar que el pecat i la mort han estat vençuts pel sacrifici redemptor de Jesucrist crucificat i ressuscitat, i per la seva victòria sobre el Maligne. "Creure en el Fill crucificat -deia Joan Pau II- significa ‘veure al Pare'. Vol dir creure que l'amor és present en el món i que aquest amor és més fort que tota mena de mal, en què l'home, la humanitat, el món estan ficats. Creure en aquest amor vol dir creure en la misericòrdia. En efecte, és aquesta la dimensió indispensable de l'amor, és com el seu segon nom i alhora la manera específica de la seva revelació i actuació respecte a la realitat del mal present en el món, que afecta l'home i l'assetja, que s'insinua així mateix en seu cor i el pot fer ‘morir a l'infern'" (Dives in misericordia, 7).

Confessar-se és creure que podem canviar i que Crist ens ajuda a canviar. Ens va bé viure la fe com un camí de seguiment de Jesucrist, en el qual caiem i ens aixequem, però que l'important és seguir, romandre, arribar, viure amb Ell. No és tan important no caure mai, sinó aixecar-se humilment si hem caigut i tornar a començar de bell nou. I per la misericòrdia que vessa en nosaltres el sagrament del perdó, ho podrem. Sí, nosaltres tot ho podem, amb la gràcia de Crist.

Confessar-se és reconèixer la pròpia vida mal feta, i voler esmenar-se. Si un es compara amb l'amor de Crist, amb la vida santa de la Verge Maria i la bondat dels sants, segur que trobarà que no és perfecte i que li cal millorar. Ningú amb prou seny no pot dir mai, "jo no tinc cap pecat" o "jo no faig res de dolent"... Per més que les circumstàncies i la cultura ambiental ens condicionen parcialment, tots podem reconèixer que ens cal una conversió, i que ha de ser concreta. Per Crist, podem canviar i millorar, podem refer el camí mal fet.

Confessar-se és refer la comunió amb l'Església. Reconciliar-se amb Déu, sí, però també amb l'Església, amb els germans, als quals hem fet mal amb les nostres deficiències i pecats. Necessitem la paraula càlida, amorosa, paternal del sacerdot que ens digui "Jo et perdono", per saber que no és una invenció meva, sinó una gràcia eclesial la que m'arriba amb tota certesa i em renova. El confessor m'escoltarà, m'aconsellarà, m'ajudarà... però sobretot, ell en nom de Crist, em farà arribar la gràcia del perdó que ens restaura. No tinguem por, ni vergonya, ni mandra, ni justificacions receloses... Crist perdona a través dels sacerdots. Valorem-ho i aprofitem-ho de nou en aquesta Quaresma.

Endinsats en el camí de conversió vers la Pasqua i després de l'escolta del relat de les temptacions i de la transfiguració, sempre presents en els dos primers diumenges de Quaresma, l'Església vol que escoltem des d'avui fins al diumenge Rams o de la Passió, tres relats evangèlics que parlen de la misericòrdia paternal i pacient de Déu, que sempre espera la nostra conversió.

Aquest diumenge tercer brilla la paciència del vinyater amb la figuera estèril, "a veure si fa fruit d'ara endavant" (Lc 13,9). El diumenge que ve ens revela l'amor indefallent del Pare misericordiós, que atreu el fill pròdig i suplica al fill gran que també sigui misericordiós, ja que "aquest germà teu que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l'hem retrobat" (Lc 15,32). I, encara, el diumenge cinquè se'ns mostrarà l'amor de Jesús per la dona adúltera, que va sentir unes paraules totes noves, alliberadores, plenes de compassió, "tampoc jo no et condemno; vés-ten, i d'ara endavant no pequis més" (Jo 8,11).

I és que Jesús s'interpreta a si mateix com la misericòrdia de Déu que arriba al món, i el transforma, ja que amb Ell arriba el perdó dels pecats, el rescat del mal i l'amor que tot ho venç, fins les creus i la mort mateixa. "Aneu a aprendre què vol dir allò de: ‘El que jo vull és amor i no sacrificis'" (Mt 9,13, citant el profeta Osees 6,6). Aquest és el triomf pasqual que ens apressem a celebrar amb veritat i obres de conversió.

Qui ens assegura que vol amor, misericòrdia, i no sacrificis, és Jesús, Aquell que va oferir el sacrifici més perfecte de si mateix a Déu. I aquest sacrifici era al mateix moment la revelació suprema del Pare, que és "ric en misericòrdia" (Ef 2,4).

Durant la Quaresma els cristians meditem agenollats el misteri del sacrifici i de la misericòrdia, i intentem, a partir d'aquí, construir tant la nostra vida espiritual, interior, com la nostra acció i el nostre servei al pròxim i al món. Ens cal entrar molt profundament en aquest misteri del sacrifici de Crist, per dur a terme cada dia la nostra missió, que és una missió de misericòrdia i d'amor. I portats per la gràcia de Jesucrist, aquest amor sempre serà més gran, més vencedor, que no pas el mal, per impenetrable i obscur que aquest pugui semblar.

Ens cal entrar molt profundament en el misteri del sacrifici de Crist perquè en la nostra vida hi brilli la misericòrdia envers tothom. Començant per aprendre a perdonar-se un mateix (tantes persones que porten una ferida dintre perquè no s'han acceptat ni perdonat!), i continuant per perdonar i acceptar els altres amb les seves deficiències i pecats, sempre mirant de no tenir cap enemic, ni cap rancúnia, sinó només amics i gent estimada! I finalment obrir el cor a Déu, deixar-se estimar i guarir per la seva gràcia i el seu perdó; fer la pau amb el nostre Pare, i saber retornar als seus braços i al seu amor, que tot ho pot i tot ho venç. "La conversió consisteix a tornar a Déu, el "retorn" més important, l'únic que mereix ser tingut en compte", afirma José Mª Cabodevilla en un llibre conegut sobre "El Pare del fill pròdig".

Com ja ve essent habitual, el Papa ha enviat a tots els fidels catòlics un Missatge per a la Quaresma que enguany s'inspira en el text de St. Pau als Romans 3,21-22 sobre la justícia que ens fa realment bons. La Quaresma culmina en el Tridu Pasqual, en què tornarem a celebrar la justícia divina, que és plenitud de caritat, de do i de salvació. El temps penitencial ha de ser per a tots els cristians un temps d'autèntica conversió i d'intens coneixement del misteri de Crist, que va venir per complir tota justícia. Sense abaratir la dificultat del tema de la justificació en St. Pau, vol que no perdem de vista aquesta "justícia de Déu" que rebrem per la Mort i la Resurrecció Pasquals del Senyor.

Què és la "justícia"?, es pregunta el Sant Pare. Si responem que és "donar a cadascú el que és seu"`, ens adonem de seguida que allò que l'home més necessita no se li pot garantir per les lleis. Per ser feliç i gaudir d'una existència en plenitud, necessita alguna cosa més íntima que només se li pot concedir gratuïtament, i que és l'amor que sols Déu, que l'ha creat a imatge i semblança seva, li pot comunicar.

Els béns materials certament que són útils i necessaris, però la justícia "distributiva" no proporciona a l'ésser humà tot "el seu" que li correspon. L'home, a més del pa i més que el pa, necessita Déu. I si ens interroguem per la injustícia i el mal, veiem que no els podem identificar en una causa exterior. La injustícia, fruit del mal, no té arrels exclusivament externes, té el seu origen en el cor humà, on es troba el germen d'una misteriosa convivència amb el mal. El salmista reconeix amargament la seva fragilitat: "Vós sabeu que he nascut en la culpa, que la mare m'engendrà pecador" (Sl 50,7).

¿Com podrà l'home alliberar-se d'aquest impuls egoista i obrir-se a l'amor? Sortint de la il•lusió d'autosuficiència, del profund estat de tancament, que és l'origen de la nostra injustícia, amb un alliberament del cor, que la paraula de la Llei, per si sola, no té el poder de realizar. ¿Existeix, doncs, esperança de justícia per a l'home? Crist, és la justícia de Déu! L'anunci cristià respon positivament a la set de justícia de l'home, set de la justícia que ve de la gràcia, on no és l'home que repara, que es cura a si mateix i als altres. I no són els sacrificis de l'home els que l'alliberen del pes de les culpes, sinó l'amor de Déu que s'obre fins a l'extrem, fins acceptar en si mateix la "maledicció" que correspon a l'home, per tal de transmetre a canvi la "benedicció" que correspon a Déu. La justícia divina és profundament diferent de la humana. Déu ha pagat per nosaltres en el seu Fill el preu del rescat, un preu veritablement exorbitant. Convertir-se a Crist, creure en l'Evangeli, significa precisament això: sortir de la il.lusió de l'autosuficiència per descobrir i acceptar la pròpia indigència, indigència dels altres i de Déu, exigència del seu perdó i de la seva amistat.

I cal humilitat per acceptar tenir necessitat d'un altre que m'alliberi del "meu", per donar-me gratuïtament el "seu". I el Papa recorda que això succeeix especialment en els sagraments de la Penitència i de l'Eucaristia. Gràcies a l'acció de Crist, nosaltres podem entrar en la justícia "més gran", que és la de l'amor (cf. Rm 13,8-10), la justícia de qui, en qualsevol cas, se sent sempre més deutor que creditor, perquè ha rebut més del que podia esperar. Demanem la gràcia de la fe confiada en Crist, que ens fa justos.