Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

Corprèn el seu amor radical a la veritat, el seu respecte a la consciència, i la seva convicció que la veritat sempre és alliberadora. Va haver de viure en un ambient difícil per a la fe, amb una forta secularització i combats contra els creients. Però ell es va interessar pels problemes de la fe i de les raons per a la fe, sense ser un escolàstic ni un racionalista. Es va interessar per l'acte d'assentiment de la fe, la consciència i el seu dret a la llibertat, el desenvolupament del dogma, l'eclesiologia, els laics i el retorn a la Bíblia i als Sants Pares de l'Església, que paradoxalment estan en primer pla en les actuals discussions teològiques. Per això ha estat vist com un precursor del Concili Vaticà II.

Sempre va ser un cercador de la veritat, amb els seus escrits però per damunt de tot amb la seva vida sencera, essent anglicà i després com a catòlic i sacerdot. El lema del cardenal Newman fou "cor ad cor loquitur", "el cor parla al cor", lema ple de suggeriments. Com a gran intel•lectual i home de cultura que era, Newman utilitzà amb intel•ligència la raó per entendre a fons el que la fe proposa; tanmateix, com a home sant que també era, s'adonà que només amb el cor es pot copsar la veritat profunda de Déu i de l'home. Comprengué la vida de tot cristià com una crida a la santedat, con un anhel íntim del cor humà a viure en comunió amb el Cor de Déu.

Tota la vida del cardenal Newman parla d'una recerca apassionada de la veritat, d'un desig ferm de coherència entre vida i pensament. La seva conversió al catolicisme als 44 anys, quan ja era considerat una celebritat a l'Església d'Anglaterra, respon a aquesta sincera i radical disponibilitat envers les exigències que brollen de l'Evangeli. Per a ell, la religió no era només un afer personal i subjectiu, tal com ho considerava gran part de la societat del seu temps, i també del nostre, que encara ho considera així. Reconeixia en el cristianisme la font d'inspiració del present i del futur de la humanitat, no només per a les persones com a individus, sinó també per a les societats i les cultures en el seu conjunt. En la missió eclesial de ser llum del món i llavor d'un món nou, el Cardenal Newman considerava essencial el paper dels seglars: «Desitjo laics que no siguin ni arrogants ni imprudents a l'hora de parlar, ni esvalotadors, sinó que coneguin bé la pròpia religió, que l'aprofundeixin, que sàpiguen bé on són, que sàpiguen què tenen i què no tenen, que coneguin el propi credo fins al punt que puguin donar-ne raó».

A mi ja m'havia captivat des de fa molts anys, perquè porto el mateix nom que ell (i no en som gaires!) i m'atreu el seu pensament de gran influència en el Concili Vaticà II, l'esdeveniment eclesial que va marcar la meva joventut i el temps fort dels meus estudis. L'exemple d'aquest nou beat ha estat molt important per al Papa Benet XVI, tal com ell mateix ha manifestat: «Newman ens ensenya que si hem acceptat la veritat de Crist i ens hem compromès amb Ell, no pot haver-hi separació entre el que creiem i el que vivim. Tots i cadascun dels nostres pensaments, paraules i obres, han de cercar la glòria de Déu i l'extensió del seu Regne».

La promesa de vida eterna de Crist Ressuscitat per als "servents bons i fidels en poca cosa" (cf. Mt 25,21), sosté la nostra esperança en aquests moments de separació d'un Pastor tan estimat, fins que ens retrobem en el Regne que no tindrà fi. Amb la distància d'un cert temps, la seva figura es va engrandint, i podem projectar més llum sobre el seu llegat pastoral a la Diòcesi, a les persones i els sacerdots que tant estimava, al Principat d'Andorra i a tothom qui el va tractar. El seu exemple ens ajuda a anar cap a Déu.

Més enllà de les grans qualitats i la intel•ligència de l‘arquebisbe Joan, ell fou un bon creient, una persona que cercà sempre l'amor, un pastor bo que mirà d'agermanar-nos en la caritat. El seu lema i el seu escut episcopal, que duia tres roses i una garba relligada, eren ben significatius: "La unitat en la caritat". Volia una Església unida. Sofria quan veia desunió. Volia un Principat unit, un país agermanat. Unió en la caritat, que és la virtut més excel•lent d'un Bisbe, "la caritat pastoral", l'entrega a tots, amb preferència als infants i joves, als ancians i malalts, als més pobres... a imitació del Bon Pastor.

La Passió, la Mort i la Resurrecció de Jesucrist han estat eficaces per a ell. Crist ens consola profundament davant el misteri de la mort, que se'ns emporta les persones que estimem. I ens assegura que l'arquebisbe Joan, pel qual preguem en el primer aniversari de la seva mort, ha passat de la mort a la vida perquè va elegir Crist i es va consagrar al servei dels germans. Per això, per més que estigués marcat per la fragilitat humana -que ens marca a tots, ajudant-nos a ser humils-, la fidelitat de Crist el farà entrar en la llibertat plena dels fills de Déu.

Vaig estar dos anys junt amb ell, com a Coadjutor seu, vivint junts a casa, pregant, concelebrant la missa, gaudint de les converses i la convivència, i aprenent a prop seu. I el Senyor ens féu la gràcia d'estar junts els últims dies i hores en aquest món, amb una intimitat bonica, episcopal, fraterna i familiar. L'Església sempre que acomiada un fill difunt prega solemnement: "Ajudeu-lo sants de Déu, sortiu a rebre'l àngels del Senyor, acolliu la seva ànima i presenteu-la a l'Altíssim!". I així s'esdevingué, fa un any, el dia de la naixença al cel de l'Arquebisbe Joan. Va morir amb pau, abandonat a les mans del Pare, i mentre eren invocats tots els sants i santes de Déu. Podem donar gràcies pel do d'aquesta vida ben feta, com un do del Senyor que li ha estat regalat per la gràcia divina que Ell ha dipositat en el cor del nostre Arquebisbe Joan. Encomanem-lo i encomanem-nos a ell. "Que reposi en Pau. Amén"

L'exemple ens el donen els apòstols quan van posar-se mans a l'obra després que el mateix Senyor els ho demanés. Jesús digué a Pere i als apòstols: "Tira llac endins i caleu les xarxes... Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que Vós ho dieu, calaré les xarxes" (Lc 5,4-5). Tothom pot trobar -si així ho vol- motius per a estar desanimat, per no moure's, per esperar a tenir el pla d'acció infal·lible, per creure que són els altres qui ho han de fer... Però val la pena confiar de nou, prestar-se a ser instruments de Déu, treballar per fer créixer l'amor i millorar el que hem trobat... sense quedar presoners del passat ni de les vegades que no hem reeixit. Diguem-li a Jesús: "Ja que Vós ho dieu... ho faré; aquí em teniu, vull fer la vostra voluntat!"

Tota la Diòcesi d'Urgell ens posem de nou en actitud de calar les xarxes per evangelitzar. Amb els Arxiprestos i els sacerdots que vam peregrinar a Ars al maig, seguint les petjades de St. Joan Mª Vianney, reconeixem que es tracta de "fer de manera extraordinària allò que és ordinari", és a dir, fer molt bé, imitant en tot el Crist, allò que ordinàriament ja anem fent com a Església, el que és ordinari en el treball pastoral. Aquest és el Pla diocesà per a aquest curs, i ben conegut: predicar bé la Paraula, millorar la catequesi, anunciar Jesucrist i testimoniar els valors del seu Regne als qui els desconeixen, amb proximitat i coherència. Celebrar acuradament els sagraments, especialment l'Eucaristia dominical. Crear unitat i comunió d'amor dins la comunitat cristiana, i fer que estigui evangelitzadorament present en la vida dels nostres pobles, creant llaços d'amor, de respecte i de servei. Prioritzar la dedicació als infants i joves, a les famílies, als ancians i malalts, i sobretot ajudar solidàriament els qui més pateixen la crisi econòmica.... En una paraula, amb confiança plena i perquè Ell ens ho diu, sense neguits ni gaires nous invents, fer bé el que hem de fer! És el que ens ensenya el sant Rector d'Ars: ser sants en la humilitat d'una dedicació total al que ens toca de fer segons la vocació rebuda.

Ens hi ajuda la pregària que, a l'inici de la setmana, quan comencem els treballs, l'Església ens ensenya a dir: "Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració, i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per Vós arribin a la seva fi" (Laudes del dilluns de la 1ª setmana).

S'imposa la necessitat de reflexionar sobre quin futur imaginem. Cal pensar en la viabilitat d'una "civilització de l'amor", en una utopia creïble fonamentada en bones bases antropològiques. L'ésser humà és capaç d'amor (capax amoris - Max Scheler), i per això la construcció d'un regne basat en l'amor gratuït i generós no és impossible. Empesos per l'Esperit del Déu Amor podem vèncer les estructures de pecat i assentar una comunitat de pau i de fraternitat.

Els problemes que assetgen el món no poden ser una excusa per a abandonar els horitzons humans. Cal tenir ben present la virtut de l'esperança i bastir un ordre del món basat en els dos vectors essencials de la filosofia cristiana: el logos, que ens permet pensar i anticipar racionalment els problemes i l'agápe, que ens fa semblants a Déu. La raó ens fa lúcids i capaços de progressar en el pla científic i social, però l'amor ens fa generosos en la transmissió dels coneixements i en l'extensió del progrés a tota la humanitat, amb una prioritat pels més febles. El declivi de les utopies no ens pot conduir al desànim. Ben al contrari: la lluita per la justícia social, per l'equitat de drets, per la defensa d'un entorn natural habitable són especialment urgents en el nostre present.

Les greus dimensions de la crisi no ens han de conduir a la violència o a la lluita, ni han de ser un pretext per al desànim i el desencís, sinó que han de servir per a repensar el model econòmic i social que hem forjat i corregir-ne els seus errors i excessos. Escriu el Papa Benet XVI a la seva darrera encíclica Caritas in veritate: "La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a recolzar-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D'aquesta manera, la crisi es converteix en una ocasió per a discernir i projectar d'una manera nova. Convé afrontar les dificultats del present en aquesta clau, de manera confiada més que resignada" (n. 21). La generació actual de joves i adults està cridada a preparar el futur i a salvaguardar tot el que és bo de l'estat de benestar, amb unes relacions laborals dignes, amb uns guanys empresarials honestos i proporcionats, amb una distribució realment justa de la riquesa, i a fer d'aquest món una llar on tots hi puguem viure dignament, amb la qualitat que correspon a un ésser creat a imatge i semblança de Déu, gaudint, plenament, del do de la vida que ens ha estat generosament regalat. Així ho demanem en aquests moments crucials per a la nostra societat.