Una Regla de vida que ha marcat l’Església

La festa de Santa Clara l'11 d'agost, la gran "germana" de Sant Francesc, ens porta sentors de vida humil i senzilla, com a ideal evangèlic de concretar el nostre seguiment de Jesús. Francesc i Clara que van estimar-se tendrament, sense passió amorosa però amb gran amistat, oració i comprensió mútua, mirant els dos en la mateixa direcció (P. Raniero Cantalamessa) com els qui estimen, com els dos ulls d'un rostre. Diferents però intensament dirigits vers el Crist, en tot "Evangelis vivents" i sense adaptacions superficials o còmodes, sinó amb radicalitat plena d'amor i tendresa. Com hem d'estimar tots els cristians les vides d'aquests dos sants medievals, sí, però que han traspassat els segles i són ben actuals. Mirem d'estimar i imitar el Crist com ells.

Aquest 2009 s'escauen els 800 anys de l'aprovació oral pel Papa Innocenci III de la Regla de vida de la família franciscana, que de fet no seria aprovada definitivament (segona Regla o "bullata") fins al 1223 pel Papa Honori III. Naixia una gran família religiosa que comprèn els tres Ordes, framenors, framenors conventuals i framenors caputxins, tant religiosos com seglars. Molts Instituts i Congregacions posteriorment s'han inspirat d'aquella petjada evangèlica fresca dels inicis. I continua Francesc influint en tota l'Església. Lloat sigui Déu!

Al nostre Bisbat d'Urgell podem agrair la presència franciscana des de molts segles al Convent de Sta. Clara i del Sant Crist de Balaguer, amb les Germanes Clarisses, o "Dames pobres de Santa Clara" com elles s'anomenen. Viuen l'oració d'intercessió i la clausura, i a Balaguer hi porten segles pregant, servint, estimant el Santuari del Sant Crist i oferint el seu esperit exemplar, senzill i acollidor, a tots els qui s'hi acosten. Aquest Monestir ha recomençat de nou ara fa dos anys i mig. També vam tenir a Balaguer la Fraternitat de Framenors, molt presents a Sant Domènec, amb una casa de formació per a tota la Província, molt important. Però ja fa uns pocs anys que han hagut de tancar aquesta presència, restant-hi a la comarca una Fraternitat seglar franciscana molt viva i difusora de l'espiritualitat franciscana en el món laïcal. I des de fa 32 anys, els Franciscans de Creu Blanca, fundats els anys seixanta del segle XX pel Gà. Isidoro Lezcano, i que regeixen la Llar de Sta. Anna al Castell del Remei, sempre atenent els malalts més pobres, entre nosaltres persones joves amb discapacitats psíquiques, físiques i sensorials.

Amb aquesta celebració del VIIIè. centenari es vol festejar la vocació de Sant Francesc, la inspiració que l'Esperit Sant va posar en el seu cor i com, amb simplicitat i humilitat, amb alegria i vencent l'egoisme, l'acollí per mostrar-la a tots els homes sense condició, en fidelitat a l'Evangeli i a l'Església. Per a la gran Família Franciscana, aquest 800 Aniversari està suposant no només una mirada agraïda al passat, sinó un impuls cap al futur per viure en l'Església l'Evangeli, segons la forma observada i proposada per Sant Francesc. I per a tots els cristians ha de significar acollir la vida humil i senzilla que ens proposa Crist a l'Evangeli i que Francesc recull amb tota radicalitat i proposa amb alegria a tothom. Tots hauríem de ser una mica -o molt- franciscans!

Sant Joan Maria Vianney, patró dels sacerdots

El proper dia 4 d'agost celebrarem amb tota l'Església la festa de Sant Joan Maria Vianney, el Sant Rector d'Ars (prop de Lió, de França). Amb motiu d'escaure's aquest mateix dia 4 els 150 anys de la seva mort, el Sant Pare Benet XVI ha convocat un "Any Sacerdotal especial" perquè tornem a admirar la bella figura sacerdotal de Sant Joan Maria Vianney i perquè tots els sacerdots aprenguem d'ell les virtuts pròpies d'un pastor que, a exemple de Jesucrist, va donar la vida per seves ovelles.

Visqué molt humilment i sempre exercí el ministeri a la mateixa Parròquia d'Ars. La seva vida de llarga oració i penitència, la devota celebració diària de l'Eucaristia, el seu amor tendre i filial a la Verge Santíssima, la seva disposició a ajudar els germans sacerdots veïns, la disponibilitat permanent per a acollir els qui buscaven consell i misericòrdia, especialment en el sagrament de la Penitència, són un model per a tots els sacerdots d'avui. És cert que les circumstàncies han canviat molt des d'aquell temps i avui calen també nous modes de vida sacerdotal i d'exercici del ministeri, d'acord amb el que ens han demanat el Concili Vaticà II i els grans Papes del nostre temps. Però certament l'amor i la intensitat espiritual amb què aquest gran sant va viure el seu sacerdoci segueixen essent un model molt vàlid per a tots nosaltres i per als joves que es preparen al ministeri en els Seminaris d'arreu del món.
En aquest any de gràcia, recordem amb gratitud tots els sacerdots que han estat importants en la nostra vida, particularment en el creixement de la nostra pròpia vocació, i encomanem-los al Senyor. Recordem, també, amb afecte, els sacerdots que han deixat el ministeri. Preguem pels sacerdots ancians, malalts i que sofreixen, perquè el Senyor els enforteixi en les seves tribulacions. Que sigui per al poble de Déu un temps de redescobrir la gràcia que significa un sacerdot servidor i pastor, pobre, cast i humil, servidor de tots.

Acollim-nos també als grans models de preveres més propers, els beats màrtirs de La Pobla i Salars del Pallars, que moriren perdonant i lloant el Senyor. El beat Dr. Pere Tarrés model de metge, de jove compromès i de sacerdot zelós, entregat als pobres. Igualment St. Josep Oriol, humil capellà de Barcelona, molt miracler i home de grans penitències. I els sants sacerdots rectors, religiosos, acompanyants dels laics, pastors... que més anònimament han estat portadors de vida per a tots nosaltres i els nostres pobles i parròquies.

Fem-nos nostre l'Acte d'amor de Sant Joan Maria Vianney:
"Jo us estimo, Déu meu, i el meu únic desig és d'estimar-vos fins al darrer sospir de la meva vida. Jo us estimo, o Déu infinitament amable, i m'estimo més morir estimant-vos que viure un sol instant sense estimar-vos. Jo us estimo, Déu meu, i només desitjo el cel per la felicitat d'estimar-vos perfectament. Jo us estimo, Déu meu, i només comprenc l'infern perquè no hi haurà mai el dolç consol d'estimar-vos. O Déu meu, si la meva llengua no pot dir en tot moment que us estimo, almenys jo vull que el meu cor us ho repeteixi tantes vegades com respiro. Feu-me la gràcia de sofrir estimant-vos, d'estimar-vos sofrint, i d'expirar un dia estimant-vos i sentint que us estimo. Com més m'apropo a la meva fi, més us conjuro d'acréixer el meu amor i de perfeccionar-lo. Amén."

Unes claus d’espiritualitat sacerdotal

En l'Any sacerdotal que s'acaba d'obrir perquè tota l'Església, i no només els preveres, aprofundim en la identitat i la missió dels sacerdots, us porto a la vostra reflexió "unes claus de l'espiritualitat sacerdotal", recollint i inspirant-me en el que el jesuïta missioner Josep M. Feliu, ens va suggerir als capellans d'Urgell, amb motiu de la passada Missa Crismal. Ell remarcava que el prevere ha de ser persona d'esperança, i home de coratge per a la missió evangelitzadora i pastoral que Jesús reclama avui. I si els sacerdots volien caminar lleugers, segurs i contents, fent el bé a tot arreu, mentre viuen la vida nova de batejats i de consagrats pel sacerdoci, recomanava:

1. Desvetllar-nos. Cal que els sacerdots -com per altra banda tots els cristians- es deixin desvetllar per les sacsejades de la vida, que ens facin despertar i obrir els ulls. "¿Encara no ho enteneu? ¿No recordeu els cinc pans distribuïts a les cinc mil persones? Digueu, ¿quantes cistelles vau recollir?", deia Jesús als seus apòstols perquè es decidissin a la santedat de vida i a l'acció evangelitzadora (Mt 16, 8-10).

2. Ser capaços de meravellar-nos, com la Verge Maria que, encara que no ho entenia tot, ho ponderava i se'n meravellava. Com els nens, que confien i s'abandonen en mans del seu pare. Cal ser homes d'oració i eixamplar horitzons. Mirar enllà i saber contemplar "els signes del temps" amb agraïment.

3. Adonar-se que Déu és menys l'Omnipotent del més enllà, que no pas el Misteri d'Amor que habita dintre de nosaltres. Hem de "reformar" la visió del Déu esquifit, que només ens serveix a mitges segons les peticions que li fem o les frustracions que compartim amb Ell, des del nostre estret punt de vista, per més que estiguem carregats de bona voluntat. Obrir-nos al Déu sempre més gran. Ser testimonis de Déu i de les realitats espirituals.

4. "Perdre poder per guanyar comunió" (P. Josep Vives). Forma part del nou concepte del sacerdoci d'avui. No tant condemnar i denunciar, i potser tampoc no tant manar i fer declaracions, i més proposar amb convenciment, estar a prop de les persones i treballar en silenci per la comunió, que es fa a poc a poc, perquè ha de respectar els sentiments i les voluntats dels germans i de tothom.

5. Saber treballar pastoralment en minoria. Molts sacerdots que en el passat s'han mogut amb vent favorable i amb recolzament social, ara ho tenen més en contra. No tothom respon. Sembla com si les masses abdiquessin de la fe. Caldrà tornar a sortir a sembrar, on calgui. I estimar les llavors que van germinant. Sempre amb confiança en la tasca callada de l'Esperit Sant.

6. Mantenir una mirada profètica inconformista, com la de Jesús. "¿Us penseu que he vingut a portar pau a la terra?" (Lc 12,5). És a dir, saber viure amb la tensió i enmig d'un combat que no hem cercat, tal i com ho va fer Jesús, i ben bé que se'n va sortir. Voler canviar i anar endavant. Cercant la justícia i el bé de les persones. Anunciant un Déu que sempre és Pare.

Un nou diaca permanent a la Diòcesi

El proper dissabte, festa de l'apòstol St. Jaume, serà ordenat de diaca permanent a la Catedral de Sta. Maria de La Seu, Mn. Josep Montoya i Viñas, casat i amb quatre fills joves. Ha treballat pastoralment al Pallars, i en endavant estarà al servei dels pobles de prop de Sort i Rialp, al Pallars Sobirà. Com Església reunida per l'Esperit Sant i enriquida per Ell amb tota mena de carismes, serem l'Església que engendra per la força de l'Esperit la vida ministerial en un fill seu. Perquè en el laic Josep s'hi afaiçonarà la imatge viva de Crist, Pastor de l'Església, i servidor d'ella (diaca) fins a donar la vida. Quin do tan gran per a ell, i quin do tan gran per a tota l'Església diocesana d'Urgell i l'Església universal, a l'orde diaconal de la qual ell és agregat!

Deixem que l'Esperit del Crist Ressuscitat reposi en nosaltres i deixem-nos dur per aquest Esperit; prestar-se amb tot el que un és, per tal que la Bona Nova de l'Evangeli pugui ressonar a tot home i a tota dona. Els diaques col•laboren a embenar les ferides dels seus contemporanis, tan desfets per tantes lluites i tants egoismes... Aquí hi ha la bellesa d'una vocació magnífica al si de la comunitat eclesial. I Crist Vivent ens dóna la seva presència en el seu nou ministre. En endavant, Mn. Josep quedarà configurat al Crist, el Pastor, el Diaca, perquè anunciarà la seva Paraula, i presidirà les accions de Crist en la seva Església.
 
Però qui és un diaca? És un amic de Jesús, servidor seu i configurat a Ell; un home que dedica tota la seva vida al servei de les comunitats cristianes, anunciant i fent present l'obra de Crist, el seu amor i la seva total donació per a la vida de tots. És també un home que viu l'estimació a la comunitat en la pregària, i que dedica tot el que ell és, i té, i pot, per a servir tothom amb una caritat pastoral ardent.

I què fa un diaca? El diaca rep l'ordenació de mans del Bisbe, i en comunió amb ell i amb els preveres del presbiteri de la Diòcesi realitza un servei i una missió:
• Fa arribar l'Evangeli de Jesucrist a la vida de les persones, descobrint-los els signes de l'amor de Déu i predicant sempre amb la vida i les paraules.
• Celebra els sagraments, fent reals els gestos d'amor i de salvació de Crist, l'únic Gran Sacerdot. I en concret bateja i beneeix els matrimonis, col•labora ajudant la celebració de l'Eucaristia, reparteix la vida de Crist feta Pa celestial, perquè transformi i ompli del seu amor les nostres pobres vides.
• Anima la comunitat cristiana. Guia i aplega en la unitat i la comunió persones i vocacions diferents. Desvetlla el servei al seu entorn, i té una absoluta preferència pels pobres, els malalts i per les causes dels més necessitats.

On i com actua? El diaca concreta la seva missió pastoral en una parròquia o en un camp pastoral que el Bisbe li assigna. Al costat del prevere, també anima les comunitats, desvetlla l'esperança, i ajuda tots perquè anunciem la nostra fe sense por, ben compromesament. Acompanyat per l'esposa i els fills, en el seu cas, ha de viure l'exemplaritat de l'amor, i per això el seu diaconat s'arrela en el seu baptisme i el seu matrimoni, portant-los a un desenvolupament nou.

Preguem ja des d'ara per Mn. Josep, perquè sigui un bon servidor de tots a exemple de Crist "que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes" (Mt 20,28).