Bisbat d'Urgell Bisbat d'Urgell

En aquest diumenge que tota l'Església gira els ulls i la pregària vers les Esglésies joves i vers tants missioners i missioneres que treballen per anunciar la seva fe, l'Església ens proposa un lema ben suggerent: "La Paraula, llum per als pobles". És perquè descobrim que la Paraula de Déu és llum de les nostres vides, però que ha de ser-ho també per a tot el món. Hem de tenir el neguit que a tots els arribi aquesta llum. Pobles, nacions i cultures estan tots cridats a deixar-se purificar i il·luminar per Jesucrist, la Paraula eterna del Pare i la Llum de les nacions. Ell és "l'únic Mitjancer entre Déu i els homes" (1 Tm 2,5).

Qui voldria deixar cecs els qui encara no han trobat la llum? Nosaltres sabem per experiència que sense Jesús que ens il•lumini, som com cecs. L'escena evangèlica del cec de naixement (Jo 9) ens interpel·la. Jesús s'acosta a aquell jove cec de naixement i el guareix, el posa en camí, i el fa créixer, també a partir de les disputes amb els qui no volen creure en Jesús, fins que aquell cec el reconeix com a Senyor i "Fill de l'home". L'escena culmina quan finalment li diu: "Crec, Senyor!" i l'adora (Jo 9,38). Tot un procés "missioner" que avui, Diada del Domund, és el referent per a la donació evangelitzadora que tota l'Església ha rebut com una gran missió en cada època i en cada situació humana. A tots hem de fer arribar la llum de la fe. Sant Francesc Coll, que diumenge passat el Papa canonitzava a Roma, ens és un exemple proper per no cansar-nos mai de ser missioners, de donar testimoni, d'estimar, de parlar, pregar i acompanyar els qui, a prop nostre, no creuen o viuen poc la seva fe.

Avui preguem i acompanyem amb la nostra oració i la nostra col•lecta els missioners d'arreu del món, perquè no els manqui la nostra companyia, interès, i comunió eclesial. Tots units formem el Cos de Crist a la terra, que continua predicant, testimoniant i estimant, "perquè el món cregui" (Jo 17,21).

Ens cal prendre major consciència que, a imatge de Jesús, el Fill estimat "a qui el Pare ha consagrat i enviat al món" (Jo 10,36), tots els qui Déu ha cridat pel baptisme a la fe, i ha confirmat amb el do de l'Esperit Sant, també són consagrats i enviats al món. Això val per a tot deixeble, i de forma especial per als preveres i consagrats, cridats a seguir el Crist de més a prop. Tots estem cridats a acollir la Bona nova de l'Evangeli i a anunciar-la amb nou ardor.

El Sant Pare Benet XVI ha dit recentment: "Es tracta de rellançar l'esperit missioner, no per por al futur, sinó perquè l'Església és una realitat dinàmica i el veritable deixeble de Jesucrist gaudeix transmetent gratuïtament als altres la seva divina Paraula i compartint amb ells l'amor que brolla del seu costat obert a la creu (...) Cal convocar totes les forces vives de les diòcesis, perquè caminin des de Crist irradiant sempre la llum del seu rostre, en particular als germans que, potser per sentir-se poc valorats o no prou atesos en les seves necessitats espirituals i materials, busquen en d'altres experiències religioses respostes a les seves inquietuds" (19.05.2009). Molts cerquen, encara que no sempre ho diguin. Hem de saber mostrar-los la riquesa que nosaltres hem trobat i vivim. Aquest és el secret i el convenciment íntim de la missió.

Parlant del drama de l'avortament, el Papa Joan Pau II, considerava urgent promoure una veritable "mobilització de les consciències" davant de l'holocaust silenciós de milions de vides humanes eliminades en el sí de la mare. No hi ha dubte que la mobilització de les consciències ha estat un factor decisiu per a remoure grans xacres de la història de la humanitat. Pensem, per exemple, en l'esclavatge, la marginació de la dona, el treball dels infants... Inicialment va ser una minoria, poques veus que, anant contra corrent, van obrir una bretxa en una situació d'acceptació generalitzada del mal. A poc a poc, la veritat es va anar obrint camí i s'arribà a l'abolició d'unes lleis injustes o a la supressió d'una situació flagrant, que potser abans molts o tots acceptaven. Avui, ens esgarrifem d'aquells fets tan inhumans. Probablement, d'aquí a uns anys es posaran les mans al cap pel que està passant avui amb l'avortament.

A Espanya arribem ja a la xifra de cent mil avortaments cada any i, si tira endavant la proposta de nova legislació, anirem a molts més. Davant d'aquesta situació, l'Església no pot deixar d'alçar la seva veu a favor dels més desvalguts, fràgils i pobres, entre els quals hi hem de comptar, sens dubte, aquells a qui se'ls barra el pas a la vida. Quin progrés podrem construir sobre una injustícia tan gran?

La vida humana, és obvi, té un inici, un punt de partida. Amb la fecundació comença un procés, que si no s'interromp, donarà lloc al naixement d'una persona, d'un nou membre de la comunitat humana. És enganyós i arbitrari posar un moment puntual en aquesta evolució per a identificar l'ésser personal. Qui pot fonamentar raonablement l'afirmació segons la qual un fetus no pot ser considerat persona abans d'unes setmanes i sí que ho és, passat un segon d'aquest marge? Des del primer moment es tracta de vida humana, de la generació d'un ésser personal. Podem dir que som persones i que cada cop ens fem més persones. La doctrina de l'Església en aquesta matèria és profundament sensata, arrelada en la fe i en la raó més elementals. Per això cal parlar fort i clar, i confiar en la capacitat de les consciències per acollir i respondre a la veritat. I a ser més coratjosos en la defensa de la vida.

Amb aquesta finalitat tindrà lloc el proper dia 17 d'octubre una important manifestació per la vida, la dona i la maternitat, amb el lema "Cada vida importa". Potser molts pensaran que és un clam en el desert, però no oblidem que la vinguda del Fill de Déu al món va ser precedida per un clam en el desert d'algú que preparava els camins del Senyor. Unim-nos des d'Urgell a aquest clam a favor de la vida, sigui participant-hi, sigui recolzant la campanya amb la nostra pregària personal i comunitària des de les nostres parròquies!.

No podem dubtar, la defensa de la vida és una de les prioritats pastorals que requereixen els actuals signes dels temps. Ens ho recordava Joan Pau II quan, a "Ecclesia in Europa", ens urgia a anunciar l'Evangeli de la vida. Benet XVI ens ho continua recordant enmig d'un "hivern demogràfic" a Europa i una expansió de la gèlida cultura de la mort en tants indrets de la terra.

La llum de Jesucrist es reflecteix en els sants, els seus amics íntims. Només Déu és Sant, certament, però també és "font de tota santedat" (anàfora II). En la història humana tenim aquells homes i dones que l'Església "canonitza", que podem estar segurs que han viscut en grau elevat l'amor de Déu, i han quedat "santificats" per Ell, lluminosos per la seva Llum, i justos amb la justícia que han rebut per pura gràcia. Són els "seus" sants, i els "nostres" sants, reflexos en la història, de la santedat de Déu.

El proper diumenge dia 11, a St. Pere del Vaticà, el Sant Pare Benet XVI canonitzarà un sacerdot dominic català, nascut a Gombrèn (Girona) i mort a Vic, el P. Francesc Coll i Guitart (1812-1875), fundador de les Religioses Dominiques de l'Anunciata. També en aquest dia seran canonitzats un jove monjo espanyol, fra Rafael Arnáiz Barón (1911-1938), religiós cistercenc de la Trapa de St. Isidre de Dueñas (Palència), el P. Josep Damià de Veuster (el P. Damià, 1840-1889), apòstol dels leprosos a Molokai, la religiosa francesa Maria de la Creu, Joana Jugan (1792-1879) fundadora de les Germanetes dels pobres, i un arquebisbe polonès de Cracòvia, Segimon Fèlix Felinski (1822-1895) fundador de les Germanes Franciscanes de la Família de Maria. Donem-ne gràcies a Déu!

"Quan l'Església canonitza alguns fidels, és a dir, quan proclama solemnement que aquests fidels han practicat les virtuts en grau heroic i han viscut amb fidelitat a la gràcia de Déu, l'Església reconeix el poder de l'Esperit de santedat que viu en ella i sosté l'esperança dels fidels donant-los models i intercessors. ‘Els sants i les santes sempre han estat font i origen de renovació en els moments més difícils de la història de l'Església'. En efecte, ‘la santedat és la font secreta i la mesura infal•lible de la seva activitat apostòlica i del seu impuls missioner'" (Catecisme 828). Per això tenim confiança en la poderosa ajuda que ens ha de venir d'aquests nous sants i intercessors.

El P. Francesc Coll fou un gran predicador que recorregué tot Catalunya a peu, missionant. Degut a la injusta política d'exclaustració de 1835 hagué de ser sempre un frare dominicà sense convent ni claustre, prevere missioner de Vic, que dedicà tota la vida a expandir la Bona Nova de l'Evangeli pels pobles de Catalunya. Estigué per terres d'Urgell en moltes ocasions, especialment els llocs de més difícil accés. Predicava novenaris, quaresmes i missions populars, redreçant la fe del nostre poble, sempre amb una pobresa austera que corroborava la seva predicació, imitant en tot el Crist i els apòstols. Fou un gran catequista, que sabia exposar de forma convincent i commovedora la fe cristiana. I el 1856 fundà la Congregació de les Dominiques de l'Anunciata per a l'educació evangelitzadora dels infants dels pobles més necessitats. Nosaltres ens sentim molt agraïts de l'Escola de què són titulars a Guissona.

Unim-nos des d'ara a l'Eucaristia de canonitzacions del diumenge que ve, en la qual jo tindré el goig de concelebrar amb el Sant Pare, i demanem al nou sant català universal, que ens ajudi en la decisiva missió que tenim a Catalunya d'anunciar l'Evangeli amb nou ardor, perquè sigui plenament acollit.

He tingut el goig de poder participar, el primer cap de setmana de setembre, a l'Encontre per la Pau a Cracòvia i Auschwitz (Polònia), que organitzava l'Arxidiòcesi de Cracòvia i l'estimada Comunitat de Sant Egidi, coincidint amb l'aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial, la tragèdia més gran que ha sofert la humanitat. S'ha reflexionat sobre "Homes i Religions en diàleg", i ha aplegat molts líders religiosos, polítics i culturals de tot el món, per reflexionar, dialogar i pregar per la Pau, seguint l'esperit que Joan Pau II va inaugurar a Assís amb el primer Encontre de líders religiosos de l'any 1986.

Ha estat molt emotiu -a més de les sessions d'obertura i de clausura, el dia de tallers de reflexió i debat, el dia de dejuni en comunió amb els musulmans que vivien el Ramadà-, el pelegrinatge al camp de concentració i extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau, on s'ha realitzat una ofrena pels centenars de milers de morts en aquell lloc d'horror per a jueus, polonesos i russos, gitanos i altres grups ètnics i polítics que el règim nazi volia exterminar totalment.

Al final del Congrés "Homes i Religions", els presents vam signar una "Crida per la Pau" orientadora per a tots, després dels horrors de la Guerra Mundial.
• Reclama no oblidar que estem obligats a fer créixer un humanisme de pau.
• Ret homenatge a la memòria de Joan Pau II, fill de Polònia, que ha estat mestre de diàleg i testimoni tenaç de la santedat de la pau, capaç de donar una visió profètica en temps difícils: l'esperit d'Assís, que ha bufat en molts canvis pacífics del món. Així, el 1989, farà vint anys, s'enfonsava la dictadura comunista i molts pobles tornaven a trobar la seva llibertat.
• L'amor per la pau ens fa clamar: "Mai més la guerra!". Massa gent ha cregut que la violència i la guerra podrien resoldre els problemes i els conflictes d'aquest món. Sovint s'oblida l'amarga lliçó de la Segona Guerra Mundial i l'abisme de mal on va caure la humanitat. No es pot oblidar tant de dolor!
• Cal mirar els mals actuals del nostre món: pobles en guerra, pobresa, terrorisme, tantes víctimes de l'odi. Pobles sencers ostatges de la guerra i de la pobresa, molts deixen les seves cases, molts han desaparegut i han estat segrestats, o viuen en la inseguretat.
• Vivim la crisi d'un mercat que es creia omnipotent, i una globalització sovint sense ànima i sense rostre. La globalització és una ocasió històrica, encara que sovint s'hagi preferit viure-la en una lògica d'enfrontament de civilitzacions i religions. No hi ha pau per al món quan mor el diàleg entre els pobles. Cap persona, cap poble és una illa!
• Les diverses tradicions religioses, en les seves diferències, proclamen juntes amb força que un món sense esperit no serà mai humà. Aquestes tradicions assenyalen el camí de tornada cap a Déu, que és l'origen de la pau. L'esperit i el diàleg donaran ànima a aquest món globalitzat!
• I es valora i s'opta pel diàleg. Un món sense diàleg serà esclau de l'odi i la por a l'altre. Les religions no volen la guerra i no volen ser usades per a la guerra. Parlar de guerra en nom de Déu és una blasfèmia. La humanitat sempre és derrotada per la violència i pel terror. L'esperit i el diàleg indiquen el camí per viure junts en pau, Res no es perd mai amb el diàleg. El diàleg escriu millor la història, mentre l'enfrontament obre abismes. El diàleg és l'art de viure junts. El diàleg és el do que volem oferir al segle XXI.