L'esperança del món és la família (i 2)

És ben constatable que les famílies aguanten el teixit social en aquests moments de crisi tan brutal. Pares, avis, jubilats que donen estabilitat, ingressos una mica més fixos i sobretot recolzament i suport en moments de defallença, quan sembla que el futur és torna fosc i que potser no tindrem oportunitats de remuntar. És llavors i en moments de malalties greus, de suport per baixes de salut, etc. que retrobem el valor de la família, de la nostra particular família, que potser no és la millor de totes, però que és la llar on som i serem estimats i acceptats sense condicions, perquè som nosaltres, i perquè l'amor tot ho pot i tot ho venç. La família és el lloc natural de l'amor: entre esposos, entre padrins, pares i fills, cosins, ajudant els més febles... I per més que avui sigui tan distinta, i que algunes coses no ens agraden, podem tornar a valorar-la i retrobar-la. Novament ho hem constatat en les passades festes de Nadal, Any Nou i Epifania: quina sort tenir una família i com enyorem els qui ja han traspassat a la vida eterna! Quin goig poder estar junts i fer la vida units, per més que hi hagi alguna situació que reclama reconciliació i tornar a començar. Redescobrim la família com el santuari de la vida i de l'amor i donem gràcies a Déu per les persones concretes de les nostres famílies!

La família té un protagonisme especial en l'anunci de la fe i de la persona de Crist, com, de fet, el va tenir la Sagrada Família de Natzaret. "Fer de cada llar un Natzaret", difonia el nostre sant Josep Manyanet. Un gran ideal de virtut i de comunió en l'amor. Crec que caldria ressaltar encara més el valor actual de la família de cara a la formació de la persona, una formació "integral" en tots els camps, sense oblidar l'ensenyament dels valors ètics i la religiositat fonda; igualment és molt important per a la transmissió de la fe a les noves generacions, perquè només uns pares i uns padrins que s'estimen i viuen la fe, poden donar a entendre, més enllà de teories, el valor que té a la vida tenir fe en Déu i caminar acompanyat pel sentit de l'existència, sabent que no acaba en el buit sinó en la plenitud feliç i l'eternitat que és Déu; i encara, en tercer lloc, el compromís en l'anunci de Crist a tots els que ens envolten. És per això que la família està cridada a tenir un paper molt rellevant en la Nova Evangelització.

Per tal que les famílies siguin actores de la Nova Evangelització calen compromisos concrets per sembrar llavors del Regne de Déu. Aquests compromisos podrien ser en una major comunicació a la família, i per tant menjar junts, pares i fills, almenys un dia entre setmana per dialogar; resar junts alguna oració o llegir l'evangeli del diumenge abans i comentar-lo a la manera de cadascú; tenir algun racó de la casa amb major silenci, amb una imatge religiosa devota. I certament el que ja sabem que és essencial i que ens fa créixer en la fe i en les ganes de transmetre-la: participar en la missa dominical, encara que no pugui ser de tots junts; i cuidar tot allò que signifiqui manifestar públicament i amb naturalitat la nostra fe cristiana; que sigui conegut dels parents i veïns que som catòlics i, ja que ens estimen i valoren, que també respectin i valorin que siguem cristians, ja que ells també se'n beneficiaran.

Per què no en parlem amb els de casa i ens proposem alguns d'aquests compromisos? Que aquest Any de la Fe ajudi totes les famílies de cara a assumir en la seva vida, amb urgència, el que som: evangelitzadors!

2013: Temps per a fer viva l’esperança

En entrar a l'Any Nou 2013, crec que tots hem pensat que enguany ens calia demanar, sobretot, el do de l'esperança per a cadascun i per a tota la humanitat. Per al nou any de gràcia que el Senyor ens regala, cal que ens proposem un compromís encara més fort d'amor i solidaritat amb els qui ens envolten i amb els qui més ens necessiten, certament, però sobretot ens cal revifar l'esperança. N'he parlat a tots els recessos on he participat i aquest ha estat el meu missatge per a l'any nou. Tenir esperança, ens obre al misteri de la nostra existència, que només s'aclareix en el misteri del Fill de Déu fet realment home com nosaltres (cf. GS 22). L'ésser humà és l'únic que espera, perquè està llençat vers el futur, vers l'eternitat. I necessita l'esperança per vèncer les pors de tot el que és advers en aquest món. L'esperança sempre està molt relacionada amb viure la fe en Déu de forma confiada i amb estimar de forma concreta i compromesa. Hem de fiar-nos de Déu que ens diu avui, com ho deia als exiliats del seu poble, temptats per la desesperació i el desànim: "Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança" (Jer 29,11).

L'ésser humà necessita Déu, en cas contrari queda sense esperança. L'home mai no pot ser redimit només des de l'exterior. L'home és redimit per l'amor. Un amor incondicional, absolut. La veritable, la gran esperança de l'home, que resisteix l'adversitat malgrat totes les desil•lusions, només pot ser Déu, el Déu que ens ha estimat i que ens continua estimant fins a l'extrem.
I serà l'esperança la que ens portarà a treballar decididament per la Pau. "Feliços els qui treballen per la pau!" ha titulat Benet XVI el seu Missatge per la Pau de l'1 de gener. Ell destaca que "els que treballen per la pau són els que estimen, defensen i promouen la vida en la seva integritat". El Papa defensa el dret a la vida i també el dret al treball, a la llibertat religiosa i al matrimoni entre home i dona, i afirma que el terrorisme, les guerres, les desigualtats socials i els fonamentalismes religiosos també representen un perill per a la pau. "La pau no és un somni, no és una utopia: la pau és possible. Els nostres ulls han de veure amb més profunditat, sota la superfície de les aparences i les manifestacions, per descobrir-hi una realitat positiva que existeix en els nostres cors, perquè tot home ha estat creat a imatge de Déu i és cridat a créixer, contribuint a la construcció d'un món nou".

Durant tot l'any que estem iniciant, necessitarem molta "fe/esperança/caritat", les tres virtuts unides en una única gran resposta a l'Amor incondicional de Déu. Així podrem afrontar crisis, reptes i dificultats amb coratge, per animar-nos en el camí de la vida, per superar fracassos i desencisos, per construir la societat més fraterna i justa que tant necessitem, per ser més solidaris amb els qui sofreixen, per estimar a semblança de Jesús, que neix humil i pobre a Betlem, i que santifica les aigües del món des del riu Jordà, perquè nosaltres puguem ser fills de Déu pel baptisme. Que la tendresa d'aquests dies de Nadal i Epifania ens mantingui oberts a l'amor, a la joia i a la solidaritat. Sempre amb esperança!

2013: Temps de fe per endavant

Certament que aquest any de la fe que vivim tindrà la majoria dels seus dies i els seus actes en aquest 2013 que acabem d'estrenar. Déu vol que visquem tot l'any agraint el do de la nostra fe, fent-la més conscient, i avivant la resposta a la gràcia de l'Esperit Sant que ens ha estat donada sense cap mèrit nostre. Un any per a la fe, un any per a l'acció de gràcies del nostre baptisme!

Ha de ser un any perquè els continguts de la fe siguin ben viscuts. Hem de conèixer millor allò en què creiem -els continguts de la nostra fe, el Credo-, i encara més, Aquell en qui creiem, i a qui creiem, perquè rere tot acte de fe, hi ha un amor i una resposta agraïda al Creador i al qui en Crist ens ha revelat el seu amor i la seva predilecció. Any de fe baptismal pel do que l'Església ens ha fet. Any de seguiment de l'estrella que ens condueix a la Paraula de Déu i a Crist, com aquells Mags que celebrem en la solemnitat de l'Epifania, que veient l'estrella "s'ompliren d'una immensa alegria" (Mt 2,10).

Una fe que ens ha de portar a mantenir viva l'esperança. Fe és esperar, "contra tota esperança" (Rm 4,18), confiar amb aquella esperança que ens sosté en els moments de sofriment, de fracàs o desencís, perquè és fràgil però alhora és forta. "És una noieta... que ens dóna el bon dia cada matí... petita esperança que es lleva cada matí" (Ch, Péguy). Esperança que no enganya, ja que es fonamenta en Déu mateix i en el seu amor, vessat per l'Esperit Sant. Ell és la nostra esperança; i volem viure refiats de les seves promeses, segurs que Ell és el Déu fidel que compleix el que diu. Comptem que no ens deixarà mai, ja que "perdura eternament el seu amor" (Sl 135).

Un any per a viure la fe desvetllant totes les possibilitats de la caritat i de la solidaritat envers el proïsme. I això en temps de gran crisi econòmica i amb tantes persones que sofreixen per carències doloroses, fins injustes, serà més important que mai. La fe només es fa viva per l'amor concret i responsable, ja que "la fe actua per la caritat" (Ga 5,6) i es demostra per les obres: "l'home és just davant de Déu per les obres, i no tan sols per la fe" (Jm 2,24). Fem-nos un propòsit de mantenir la solidaritat amb els qui tenen menys que nosaltres.

En aquest any hem de mantenir els compromisos adquirits, ser fidels a la lectura de la Paraula de Déu personalment i en família, la "lectio divina", i valorar la pregària que ens acosta i ens fa uns amb Déu mateix. Serà un any per a unir-nos en tres pelegrinatges: Lourdes, Roma i Terra Santa, per retrobar les arrels de la nostra fe catòlica, amb Maria, la Verge Immaculada i els malalts, seguint les petjades dels apòstols columnes de la fe, i acostant-nos al Calvari i al Sant Sepulcre, per testimoniar amb valentia que Crist ha ressuscitat i que, qui viu i creu en Ell, no morirà mai més (cf Jo 11,26).

Serà un Any per a viure una Jornada/Assemblea diocesana el mes de juny, que serà de festa i de testimonis rellevants a la Diòcesi, ja que la fe l'hem de viure en l'Església, que ens ha acollit i ens ha regalat el do de la fe que professem; i en comunió amb el bisbe i entre nosaltres, perquè no treballem en va, sinó que es multipliqui la gràcia i així donem un bon testimoniatge de l'amor de Crist.