La nostra fe, el do més gran (5). Conrear la vida espiritual

L'estreta relació entre la pròpia fe i la vida espiritual que hem de conrear és una realitat ben patent. Segons els grans analistes de les societats contemporànies, s'està desvetllant un interès creixent per l'espiritualitat, entesa en un sentit ampli. Després d'una etapa materialista i consumista, s'obre, en l'horitzó, una nova concepció de l'ésser humà, entès com una realitat oberta als dons de l'Esperit, com un ésser que transcendeix la seva mera corporalitat, que res de material no el sadolla i que cerca una vida harmònica i una existència de qualitat. Aquesta obertura és una ocasió per a aprofundir en les nostres arrels, però també per teixir ponts amb persones que estan en actitud de recerca, que esperen dotar la seva vida d'un significat ple, que no s'acontenten amb el model basat en el consumisme i en la banalitat, en l'hedonisme fàcil i l'escepticisme pràctic. Aquest reviscolament del sentit espiritual és un bon auguri, admetent, però, que pren formes molt diverses que no, necessàriament, encaixen amb el mode d'entendre la vida espiritual des dels ulls de la nostra fe cristiana.

Certament que es donen avui unes espiritualitats emergents. Des d'aquestes noves formes d'espiritualitat se subratlla especialment el valor de la meditació. S'entén que és un procés de concentració profunda. A través d'exercicis de relaxació i repetició d'un mantra hom mira de submergir-se en la profunditat del propi jo, a la recerca de l'absolut anònim.

Sense negar el valor d'aquestes pràctiques, cal subratllar que la meditació cristiana és, essencialment diferent, pel fet de ser obertura i relació amb Algú que ens interpel·la en un diàleg personal i amorós. La meditació cristiana exigeix la participació de tota la persona de manera activa, conscient i voluntària. Lluny de ser una fugida de la realitat, ens ensenya a trobar-ne el sentit ple.

El diàleg amb les noves formes d'espiritualitat emergent és del tot necessari. Més enllà de la fàcil desqualificació, cal veure la llavor de veritat que hi ha en aquesta recerca de pau, de serenitat, d'harmonia i de sentit. Un diàleg així representa un repte per a tots els interlocutors, una veritable forma d'experiència espiritual. Es tracta d'escoltar l'altre i d'obrir-se un mateix en el testimoniatge personal.

El diàleg, a diferència d'un col•loqui superficial, té per objectiu el descobriment i el reconeixement comú de la veritat. L'obertura a la veritat significa disposició a la conversió. En efecte, el diàleg portarà a la veritat només quan sigui dut a terme, no sols amb coneixement de causa, sinó també amb sinceritat i franquesa, amb l'acolliment i l'escolta de la veritat. És un instrument pastoral i serveix per a l'evangelització. En un diàleg autèntic, no mancarà la força irradiadora. Cal, però, honestedat. Els interlocutors amb perfils nets tenen molta probabilitat de fer-se entendre i de suscitar sincer respecte. Cal, mostrar, explícitament, qui som i què creiem a l'hora d'entrar en el diàleg i fer realitat "l'atri dels gentils".

La nostra fe, el do més gran (4). Els neguits de la vida

Estimem el do de la fe que hem rebut, una fe que es preocupa dels neguits de la vida quotidiana. Avui en remarco tres més: l'àrdua responsabilitat d'educar, el cansament del model de societat, i el gaudi de la vida.

1.- L'àrdua responsabilitat d'educar. Molts pares i mares, mestres i professors viuen la tasca educativa com un pes feixuc i una greu responsabilitat. Tenen la impressió d'anar a contracorrent i de transmetre uns valors i unes virtuts que no són, precisament, les que es difonen a través de la societat. Es dóna un cert escepticisme respecte el potencial que té la pràctica de l'educació. Cal trobar fórmules intel•ligents perquè els pares, principals agents de l'educació, puguin educar els seus fills segons les seves conviccions i valors. Hi ajudarà molt la trobada intergeneracional i que hi hagi comunicacions fluïdes entre la institució escolar i la família. Els pares tenen el dret i el deure d'educar, però necessiten un entorn i un marc que ho afavoreixi i faci possible la difícil transmissió de valors. En aquest procés educatiu, considerem que és essencial la transmissió de coneixements, d'habilitats i de llenguatges, però també desenvolupar les seves capacitats espirituals, el sentit de la transcendència, la meditació, la pregària i la contemplació.

2.- El cansament del model de societat vigent. Molts experts de la societat occidental consideren que estem vivint un final d'època, i que el ciutadà està fatigat del model de societat vigent, basat en la cultura del tenir, del consum, en l'individualisme, en la competitivitat sense misericòrdia, en el materialisme i l'hedonisme. Pertot sembla que emergeixen signes d'un nou model de societat, basat en la cultura de l'ésser, en la cooperació solidària, en l'estima per la naturalesa, en les relacions de qualitat, en la felicitat plena, oberta i atenta a la dimensió espiritual de la persona. En aquesta recerca d'un model de desenvolupament que integri la dimensió espiritual de la persona i dels pobles, els cristians som cridats a aportar la nostra experiència i la nostra fe. En el fons del nostre ésser hi ha una llavor d'eternitat que és Déu mateix en nosaltres, que ens crida a establir un diàleg amorós amb Ell, a créixer en totes les nostres potencialitats i a desenvolupar el màxim els nostres talents. La vida espiritual no és un afegitó, ni un accident en la vida de la persona, sinó la base fonamental, l'àmbit on tenen lloc les grans decisions, aquell santuari interior on es fa realitat el secret diàleg de cadascú amb Déu.

3.- No es tracta de sobreviure sinó de gaudir del do de la vida. Cadascú "és un do", com afirma Benet XVI a Caritas in veritate (2009). La vida és un regal, però també una tasca. Ens ha estat donada per fruir-la, per gaudir-la estimant els altres i la naturalesa, per edificar, amb la força de l'Esperit Sant, el que Joan Pau II, anomena la "civilització de l'amor". Déu es dóna a la humanitat. Crea, es revela, envia el seu Únic Fill. Tot en Déu és do generós i pur. Generositat que, una societat mercantilitzada, on tot es compra i es ven, té dificultats per a comprendre, perquè en ella tot és en venda. Fins la infinita fertilitat de la natura, la terra i l'aigua, esdevenen mercaderies. I les persones són tractades com a coses, que quan ja no produeixen, es llencen. Ens cal redescobrir el Déu dels pobres, de la gratuïtat i la generositat, per viure com a éssers creats a la seva imatge i semblança. Ens cal construir una societat basada en la lògica del do.

La nostra fe, el do més gran (3). Els neguits de la vida

Continuem aprofundint sobre el do de la fe, i una fe que es preocupa dels neguits de la vida quotidiana. Avui en remarco dos més: els turments de l'ànima, i la por a la dependència, a la decrepitud i a la mort.

1.- Al costat del dolor físic que mirem de combatre amb tots els mitjans humans i tècnics, perquè ens ho exigeix la virtut de l'amor més gran, hi ha els turments de l'ànima que moltes persones pateixen secretament i davant els quals, els cristians tampoc no podem ser indiferents. Nosaltres creiem que Jesucrist és el bàlsam i el consol de tots els nostres patiments, la Font de l'alliberament. Creiem en el poder sanador de la Paraula de Déu i en el valor vivificant dels sagraments, particularment, de l'Eucaristia. De fet experimentem els límits de la raó i de la ciència, malgrat tot i el seu desenvolupament vertiginós, i no podem aturar la mort dels qui estimem, ni preveure el fracàs, el desencís i la frustració. En les nostres societats, observem que globalment hem progressat en benestar material i tecnològic, i gràcies al desenvolupament de les ciències de la vida i de les tecnologies de la comunicació, ha millorat significativament la qualitat de vida dels ciutadans, però, a la vegada, contemplem que no hi ha hagut, paral•lelament un desenvolupament de les facultats espirituals de la persona. Defensem el dret de tots a viure, també de les persones més fràgils; aspirem que tinguin una vida de qualitat. Molts malestars de l'ànima d'ordre mental i emocional es poden curar amb teràpies i prescripcions adequades, però hi ha una sèrie de turments que són conseqüència d'una atròfia de la vida espiritual. La sensació de buidor, la fatiga existencial, el desànim, la moral de derrota, l'escepticisme pràctic, els remordiments, la desesperació i altres turments de l'ànima no ens poden ser indiferents i estem cridats a projectar-hi llum i a sanar aquests estats amb la força de l'Esperit Sant.

2.- Els sociòlegs més qualificats consideren que vivim en la societat de la por, i especialment la por a la dependència, a la decrepitud i a la mort. Jesucrist exhorta a no tenir por, a confiar en la mà poderosa del Pare del cel, a viure amb l'alegria del qui se sent salvat i estimat per Déu des de tota l'eternitat. La por paralitza les nostres accions i creativitat. És un sentiment universal, expressió de la fragilitat i de la incapacitat per controlar el nostre destí. Se'ns imposen uns models de perfecció que no són adequats a la fràgil naturalesa de l'ésser humà i cada cop hi ha més persones que no accepten la seva vulnerabilitat. Jesús mana d'estar especialment atents als més vulnerables i a respondre activament a les seves necessitats (cf. Mt 25,40ss.). El nostre model d'humanitat no rau en la força, ni en el poder, tampoc en l'èxit... El nostre model és Jesús. Ell ens mostra que solament si ens fem dèbils, som grans; que els últims, seran els primers. La vertadera força rau en l'amor, en la capacitat d'estimar, perquè quan estimem expressem allò més genuí de nosaltres, som més semblants a Déu mateix, l'Amor en plenitud. No ens ha de fer por la feblesa, la malaltia o la mort. Són expressions de la nostra finitud. No es tracta d'acceptar-les estoicament, amb resignació, sinó d'afrontar-les amb l'esperança que ve del Crist ressuscitat. Als ulls de Déu ens fa grans l'amor, la creu i no la saviesa humana, aquest amor que som capaços d'entregar generosament als altres. Estimar la creu no significa estimar el patiment; significa estimar a fons la humanitat, fins a l'extrem de donar la vida pels altres.

La nostra fe, el do més gran (2). Els neguits de la vida

Anem aprofundint, en aquests escrits, sobre el do més gran que hem rebut de Déu: el do de la fe. Una fe que es preocupa del que vivim, dels neguits en la vida quotidiana. Avui en remarco dos: la crisi econòmica amb el sofriment de tantes famílies, i la difícil gestió del temps.

1.- La crisi econòmica ha causat i segueix causant molt de sofriment. És una experiència negativa que ens ha de fer pensar i ens ha de fer ser capaços de llegir a través d'ella el que cal canviar del nostre sistema de vida. És, com diu Benet XVI, "una oportunitat" (Caritas in veritate, n. 21). Ens exigeix repensar els modes de producció, de consum i d'intercanvi, les bases d'una nova forma d'economia que sigui respectuosa amb les persones i amb l'entorn natural. La crisi obre també noves formes de recerca de sentit. Ens adonem que no tenim la vida sota control, que som fràgils i vulnerables, que ens necessitem els uns als altres per poder créixer i realitzar-nos. Ens fa humils i és una ocasió per a descobrir valors espirituals, com la pregària, l'escolta de la Paraula, la confiança en el Pare etern que vetlla per nosaltres. A la vegada, és un moment oportú per a expressar els llaços de solidaritat i de caritat que tenim entre nosaltres i un estímul per a estar atents a les persones que sofreixen, sigui quina sigui la seva condició. L'Evangeli no ens dóna respostes concloents a qüestions d'ordre temporal, però ens orienta en la vida pràctica i ens ofereix criteris i pautes per a afrontar la situació i no caure en el desànim. En èpoques de crisi, els cristians, sostinguts per la fe en Jesucrist i en la seva mort i resurrecció, estem especialment cridats a sembrar esperança. No una esperança ingènua, sinó l'alè d'Esperit Sant que bufa a través de nosaltres i dóna sentit a tot allò que fem i diem.

2.- Sobre la gestió del temps cal notar que el ritme de la vida en les nostres societats s'ha accelerat i tenim la impressió que no disposem de temps per a allò que realment s'ho mereix: educar, estimar-nos, desenvolupar les nostres capacitats, atendre la llar, créixer espiritualment i, en el fons de tot, per a viure amb major plenitud la nostra existència. La vida s'escola entre la feina i la resolució de mil necessitats. No la gaudim amb totes les seves possibilitats. Amb tot, "hi ha un temps per a cada cosa" (Ecli 3,1) i els éssers humans no estem fets solament per a consumir i produir, sinó essencialment per a estimar i ésser estimats. En darrer terme, moltes coses que semblen importants no ho són, i potser no donem la importància prioritària a les realitats que sí que la tenen. La nostra vocació més pregona és estimar, però ¿en què consisteix l'amor? Benet XVI respon a Deus caritas est (n. 6): "L'amor és ocupar-se de l'altre i preocupar-se per l'altre". El malestar de la vida col·lectiva ens exigeix prioritzar, discernir i saber trobar aquell equilibri entre allò que ens cal fer en la nostra vida ocupada i el temps regalat per a la comunió amb Déu, el famós "ora et labora" de St. Benet. L'acció per l'acció no té sentit. Ens cal trobar temps per al silenci i la meditació, per a la contemplació, per a la pregària i l'adoració de Déu que en Crist ens ha revelat el seu rostre. El temps de la vida humana ens ha estat donat per a créixer com a persones, que cristianament significa, que Crist creixi cada cop més dins del nostre ésser, "que Crist habiti per la fe en els vostres cors", deia St. Pau (Ef 3,17), i que la nostra voluntat es mogui per la seva Voluntat, que es faci el que Ell vol. Aquest aprenentatge espiritual exigeix temps, discerniment i participació en els sagraments.