Missa Crismal a la Catedral d'Urgell

Els preveres i diaques de la Diòcesi d'Urgell es van aplegar a la Catedral de Santa Maria d'Urgell per celebrar la Missa Crismal el dilluns dia 26 de març, Dilluns Sant. En aquesta missa, els preveres renoven les seves Promeses Sacerdotals, es realitza la Consagració del Crisma i la benedicció de l'Oli dels Malalts i l'Oli dels Catecúmens. La celebració va ser presidida per Mons. Joan-Enric Vives, Arquebisbe d'Urgell, i concelebrada per Mons. Sergi Gordo, Bisbe auxiliar de l’Arquebisbat de Barcelona. Dins de la celebració eucarística va ser admès als Ordes el seminarista d'Urgell Martin Candela. 

Mons. Gordo, que fou l'encarregat enguany d'impartir la conferència central amb que compta aquesta Jornada Sacerdotal a la Diòcesi d'Urgell, va lliurar als preveres d’Urgell el següent esquema:

SERVIU EL SENYOR AMB ALEGRIA (Salm 99,2)
VIDA I MINISTERI ORDENAT DES DE LA JOIA DE L’EVANGELI

1. L’alegria, el goig i la felicitat, un tema perillós, però necessari
2. Cridats i enviats a servir el Senyor i els germans amb alegria
3. Déu és goig
4. Déu és goig del poble, del creient
5. Un goig ple
6. El nucli de l’experiència cristiana: amistat amb Jesús, familiaritat amb Ell
7. Un goig tanmateix no pas ingenu sinó lúcid, amb discerniment, atent als reptes, oportunitats per anar al fons de la nostra vida i ministeri ordenat
8. Com respondre a aquests reptes? Viure el nostre ministeri ben centrat teologalment i eclesialment mena vers una vida humana i espiritual de qualitat
9. L’alegria i el goig, assignatura pendent
• Unes constatacions del millor pensament cristià: Déu ens atreu pel plaer (Sant Agustí). La major desgràcia de l'home actual és haver perdut el gust de la vida (Teilhard de Chardin). Una patologia del món actual és que "l'alegria de viure, freqüentment s'apaga" (EG, n. 52).
• La nostra vida espiritual no pot ser pas un camí de deshumanització del nostre ministeri diaconal, presbiteral o episcopal, sinó tot el contrari, perquè ens posa en contacte amb la humanitat de Jesús: veure, escoltar, captar, Jesús en la seva vida humana. Quan contemplem Jesús ens adonem que és un Jesús que estima la vida, que sap gaudir de la vida: relacions molt humanes, capacitat d'escolta i de diàleg, paraula molt rica i propera, observa i capta el que potser altres no veuen, sent el gust de l’amistat, té especial sensibilitat estètica i humana en general, és tingut per golut i bevedor, li agrada la creació i gaudeix en els sopars i festes, tracta fins i tot amb dones (cosa cridanera per a un "mestre" en aquella època). No és un asceta com Joan Baptista. És en tot igual com nosaltres menys en el pecat. I tot ho feia vivint per als altres, no claudicant a la seducció del poder i del diner, sotmetent-se a la voluntat del Pare, assumint, quan aquesta voluntat ho demanava, l’entrega fins a la creu.
• Per tant, vetllem-ho! Altrament tindrem dos perills: o caure en l’amargor, o cercar altres compensacions insanes: excessos en el beure o menjar, despeses exagerades en viatges o mitjans de diversió, entreteniments vulgars o de mal gust, esbravades de tota mena, dependències afectives...
• En aquest sentit, el nostre celibat és un vot d’afectivitat, per estimar més. Karl Barth va fer notar que en la teologia luterana no s’havia estudiat prou el fet que Jesús mai no va tenir una amant, ni una amistançada, ni una parella, ni una doble vida, sinó una vida tota ella pel Regne. Amb això ens ve a dir com el celibat obre unes possibilitats de viure l’afectivitat més enllà del que ens vol imposar una publicitat despòtica, com si només la vida de parella fos el camí d’una plenitud afectiva. Però també ens planteja la responsabilitat de cuidar reflexivament i activament el nostre “art d’estimar” celibatari: l’amistat dels companys, l’acollida pastoral, l’afecte amb col•laboradores i col•laboradors, un amor que fa créixer en llibertat i maduresa les persones a qui més ens lliurem en la pastoral. “Enlloc de fer problemàtic el do del celibat, hem de transmetre a les noves generacions joves la convicció que el ministeri sacerdotal i el celibat, si són lliurement escollits per una opció d’amor, units en una vocació de consagració a Déu i de servei i entrega a tots els homes, i especialment als més pobres, sempre seran un gran do per a l’Església. El celibat, a més, representa un valor profètic per al nostre món insensible a les donacions radicals i contaminat per un erotisme deshumanitzador.” (Joan-Enric Vives, Bisbe auxiliar i Rector del Seminari Major de Barcelona, dins La Vanguardia, diumenge 17 de març de 1996, p. 39).

10. Com conrear l’alegria i el goig en la nostra vida i ministeri per tal “que no es corrompi el subjecte”
• La contemplació i praxi com a mode de deixar que Crist es formi en nosaltres.
• El goig de la fe, de l'evangeli, des d'un tarannà positiu, no pas com a pànfils o ingenus. Cal no perdre la capacitat de la joia, evitar de ser rígids “que mosseguen” (cf. Papa Francesc, Discurs al congrés amb motiu dels 50 anys de la Presbiterorum Ordinis i la Optatam Totius, 20/11/2015).
• El goig del servei, de l’apostolat, del ministeri...
• Déu ens en guard de la “mundanitat espiritual” (EG 97).
• L’ordre, o harmonia, que posa les coses al seu lloc: la sensibilitat governada per la raó, les virtuts evangèliques, molt humanes, per sobre de modes o imperatius del màrqueting.
• La moderació en la recerca del plaer, gaudir millor, no pas gaudir més.
• Alerta a l’accídia! (EG 81-83). Evitar ser d’aquells que semblem “mòmies de museu”, que fan “cara de quaresma sense Pasqua”, amb “psicologia de tomba” (cf. EG 6, 9, 83).
• El “fervor”, com dinamisme de l'esperit, enfront de la accídia... "La nostra tristesa infinita només es cura amb un infinit amor" (EG 265).
• La capacitat de gaudir de les coses que la mateixa vida ofereix: naturalesa, amistat, bellesa, litúrgia, festa, família, comunitat, treball, bona lectura, esport, algun hobby... I privilegiar el qualitatiu sobre el quantitatiu (temps, diners, espectacularitat ...).
• Hem de tenir clar el descans com a experiència no purament “terapèutica”, sinó regeneradora de vida, d’il•lusions, del gust per la vida. Hi ha el perill de malentendre la frase de Sant Joan Bosco –un sant de tanta humanitat!–: “ja descansarem al cel...”
• Vida espiritual i cultura. El foment d’una vida culturalment rica no està separat de la nostra vida espiritual i ministeri. Hem de cultivar-nos, és a dir, treballar-nos personalment, cosa que no vol dir simplement “fer cursets i llegir llibres”. Tots tenim l’experiència positiva de mossens de pocs coneixements intel•lectuals (pocs títols i diplomes!), però d’una maduresa humano-espiritual, d’una capacitat d’escolta i de relacions, d’una humilitat i senzillesa per a saber consultar i escoltar les crítiques, d’una responsabilitat en l’exercici del ministeri, d’una llibertat enfront de modes i opinions, etc., que han marcat persones i comunitats. En sentit contrari, també coneixem prou el perill de molts títols, congressos, càrrecs... (vanitat de vanitats...) que no van acompanyats d’aquelles qualitats humano-espirituals que fan del mossèn una persona molt apta per a respondre a les necessitats pastorals canviants de la gent... En aquest sentit el prevere ha de ser “expert en humanitat”. Que quedi clar, doncs, aquest “cultivar-se”, cosa distinta del simple “reciclatge pastoral” o “plans de formació permanent”, per altra banda necessaris avui més que mai. Cf. Congregació per al Clergat, El do de la vocació presbiteral. Ratio fundamentalis institutionis sacerdotalis, Barcelona, Claret, 2017, Documents del Magisteri, 66, pp. 83-113 (capítol V, Dimensions de la formació. Integració de les dimensions formatives: humana, espiritual, intel•lectual i pastoral).
• No oblidar de recórrer amb regularitat a un acompanyant espiritual. Prioritzar a l’agenda un temps concret per tal que ens deixem acompanyar per un sacerdot més gran. I alhora tenir temps per a acompanyar els mossens germans més joves. Cuidar-nos molt els uns als altres, evitant el desànim o l’ansietat. Viure la fraternitat sacerdotal. No faltar a les reunions de l’arxiprestat, de l’equip de mossens d’un mateix sector pastoral. Comptar amb l’altre, germà mossèn. Alegrar-me en les seves alegries i èxits pastorals. Tots sortim guanyant quan a l’altre li va bé pastoralment. Donar-ne gràcies al Senyor. Cf. conferència de 2017 als seminaristes de Catalunya per part de Mons. Jorge Carlos Patrón, Arquebisbe Secretari per als Seminaris en la Congregació per al Clergat.
• L’oració, la pregària, que omple de joia i goig: "alguns han abandonat la pregària i amb això l'alegria" (Papa Beat Pau VI). No hauríem d’oblidar el paper humanitzador de la pregària. Per ventura no són Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu els màxims exponents d’amor? No és estrany ja que la pregària és relació personal, relació afectiva. La pregària ajuda a madurar en el camp de l’afectivitat. El núm. 42 del Directori per al ministeri i la vida dels preveres ens ofereix aquesta citació de Sant Ambrós: “Mai no estic tan poc sol, com quan estic sol”.
• Resumint: la nostra vida espiritual ha de ser font d’humanització i aquesta humanització ha de ser un dels tests de la qualitat de la nostra vida espiritual.

Tot el que amb vosaltres acabo de compartir humilment són només unes reflexions amb les quals transmetre un “missatge subliminal” de gran importància: ningú de nosaltres, diaques, preveres, bisbes de diverses generacions, no ens hem penedit d’haver dit sí a la crida del Senyor, que és font de plenitud i joia. Només Nostre Senyor sap com serà el cristianisme a les nostres diòcesis en els propers decennis. Tanmateix, m’abelleix de pensar que ací i allà, el que anem sembrant cadascú de nosaltres, com a servents sense cap mèrit, “servint el Senyor amb alegria” (Salm 99,2), “alegres sempre en el Senyor” (Filipencs 4,4), altres ho recolliran amb cants de joia, la joia de l’Evangeli que “ningú no ens la prendrà” (Joan 16,22).


En acabar la conferència, els preveres es van desplaçar fins a la Catedral, on es va celebrar la missa i la benedicció dels sants Olis. També es va fer memòria durant la celebració, dels preveres traspassats des de la darrera Pasqua. 

En acabar, va tenir lloc el dinar de germanor a la Residència de la Sagrada Família de La Seu d'Urgell, on es va homenatjar els preveres que celebren enguany les noces d'or sacerdotals (Mn. Ramon Sàrries, Mn. Pere Balagué, Mn. Ramon Balagué, Mn. Àngel Saball) i d’argent sacerdotals (Mn. Carles Rivas) i enguany també Mons. Vives va celebrar el 25è aniversari de la seva ordenació episcopal juntament amb tot el presbiteri d'Urgell.