Cridats a ser testimonis de Crist

Estem encetant un nou any que també ha de significar renovació i esperança per a l’acció pastoral i un nou encoratjament per a la bella missió de comunicar als germans el goig de la Bona Nova (evangelii gaudium, diu el Papa) que és Jesucrist. Ell, amb el seu Baptisme que avui commemorem, va encetar la seva missió pública i va beneir totes les aigües perquè puguin donar a la humanitat el gran do de ser fills i filles de Déu, quan pel baptisme, s’unissin a Crist mateix, i rebessin la seva mateixa missió, de donar vida i vida abundant (cf. Jo 10,10).

Vivim un nou moment històric ple de reptes, certament, però també d’esperances. No tot és clar i segur, i les dificultats ens poden aclaparar i desanimar. Però també és cert que si no ens quedem en la superfície de les opinions i els comportaments, descobrirem el desig ardent d’espiritualitat dels nostres contemporanis i sabrem descobrir els brins d’amor que nien en els cors humans. Rere molts posats d’indiferència, hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida. Hi ha desigs d’estimar i de ser estimat. Jo crec que hi ha set de Déu, encara que molts no ho sàpiguen veure o interpretar així. El cor de les persones continua estant inquiet fins que no pugui trobar i reposar amb confiança en el Salvador que l’ha afaiçonat.

Cada cristià i la comunitat eclesial estem cridats a ser portadors de l’aigua viva que és Jesucrist, i que el món espera i necessita. Com la font que raja per a tots al bell mig de la plaça dels nostres pobles, tal com desitjava sant Joan XXIII. No ens podem quedar inactius, desvagats, perplexos, enyorant temps passats i mètodes evangelitzadors vàlids en el passat... mentre tants i tants esperen que algú els mostri Crist i els acompanyi pel camí del seu seguiment. Molts processos de fe, en particular de joves i adults, maduren en aquesta nova recerca. ¿Qui tindrà prou confiança en el Senyor i voldrà sortir de nou a sembrar la bona llavor del seu Evangeli? Qui ho farà al costat i amb els joves, tal com ens hi empeny el Sínode que celebrarem a l’octubre?

No podem defraudar els que cerquen la veritat. Ens caldrà trencar moltes pors i rutines, moltes pràctiques de transmissió de la fe que han quedat presoneres de mètodes i èxits antics, quan vivíem temps de cristiandat, i també altres per a temps de dimissió acomplexada de la tasca missionera de cada cristià. Ens caldrà passar d’una religió privada, només vàlida per a mi i els meus, al convenciment que hem trobat la Veritat i que a tots els interessa i convé. Ens caldrà aprendre a donar respostes vàlides a les grans preguntes que molts es fan, i a sacsejar les consciències adormides dels qui ja ni es volen fer preguntes. Ens cal prendre compromisos de servei, de transformació de la realitat, d’amor actiu i generós, de participació en la vida social i política del país. I hem de mostrar de nou que la fe no ens paralitza i aliena, ans al contrari, ens envigoreix l’esperança i la caritat, la solidaritat i l’autèntica i més radical transformació del món. Jesucrist continua enviant-nos com a testimonis seus, perquè fem arribar de nou la proposta de la fe a tots els qui ens envolten. No ens avergonyim de ser cristians, sinó interpel·lem els qui puguem amb el nostre testimoniatge màximament coherent, i disposem-nos amb joia a donar raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15).