“Pie Iesu... Jesús bondadós, doneu-los el repòs etern”

El final de l’himne llatí en vers més famós de l’Edat Mitjana, “Dies Irae”, “Dia de la ira...”, atribuït al franciscà fra Tomàs de Celano (1200-1260), acaba amb les famoses paraules “Pie Iesu Domine, dona eis requiem”, “Jesús bondadós, doneu-los el repòs”. Paraules consoladores de l’espiritualitat cristiana que han inspirat moltes versions musicals quan, extretes de l’himne que en gregorià era obligat cantar a totes les misses de difunts, han revelat el veritable sentit cristià de la pregària pels difunts, pels nostres i pels de tot el món. Més que destacar el jorn de la ira i del judici després de la mort, a la missa pels difunts demanem amb fe que Déu –pels mèrits de Crist- els doni el perdó, el repòs etern i la pau que ja no tindrà fi, després de les lluites i tristeses d’aquest món. Que gaudeixin de la companyia dels àngels i dels sants, de la presència feliç de Déu i el goig sense fi. Que n’és d’inspirada i d’humil, de dolça, la composició “Pie Iesu” del Rèquiem de Gabriel Fauré : plena de bellesa i d’espiritualitat, “com una cançó de bressol sobre la mort” –deia ell mateix-, i desitjava que expressés l’alliberament dels límits de la mort més que no pas el tenebrisme del final. La música ens ajuda a expressar allò d’inexpressable de les nostres vivències! En aquest cas l’alliberament, la pau, l’esperança en una nova vida, eterna, prop de Déu, en què continuarem essent nosaltres, certament, però transformats.

Novembre és el mes en què l’Església ens demana que tinguem un record pels nostres difunts. Ja ho fem a cada celebració eucarística, ja que en un moment de l’oració més santa (l’anomenada pregària eucarística, o anàfora o cànon) intercedim per tots aquells que ja han mort i que reposen en Crist, perquè gaudeixin de la llum de Déu. Li diem confiadament al Pare del cel: “recordeu-vos dels nostres germans que moriren en l’esperança de la resurrecció, i de tots els difunts que descansen en el si de la vostra misericòrdia. Admeteu-los a contemplar la llum de la vostra mirada” (Preg. eucar. II). Ja que som l’Església santa, posem en mans de Déu les seves vides, pecadores i febles, perquè Ell els perdoni, els purifiqui i els doni el descans. La vida eterna l’associem al repòs i a la pau. Després de lluites, perills i sofrences, de ser crucificats amb Crist, ara reposen en les mans de Déu i cap turment ja no les podrà arrabassar. Déu sera la seva possessió per sempre (cf. Sl 16). Per això demanem als preveres que ofereixin la santa missa per ells, visitem els cementiris on hi ha les restes dels nostres predecessors o les cendres, i posem flors, signes clars de vida i de bellesa. També els oferim un record, una pregària, potser alguna llàgrima. I ens parlem, perquè viuen en el Senyor, i en tant que poden, segur que intercedeixen per nosaltres i ens ajuden. Nosaltres preguem Déu per ells, i confiem que ells preguen per nosaltres. En la mesura que ja estiguin amb el Senyor, podem confiar que hi ha una comunió entre ells i nosaltres. Precisament a la missa és evocada i viscuda la comunió amb els sants, quan al moment de cantar l’aclamació de lloança dins la pregària eucarística diem “Sant, sant, sant és el Senyor...”, units amb els àngels i amb els justos de tots els temps, proclamant la glòria del Pare Sant.

Preguem pels difunts en aquest mes de novembre i sempre, amb esperit misericordiós. Recordem-nos dels nostres familiars i amics, però també de tots els difunts, especialment dels qui moren sols i abandonats, o d’aquells que ningú no recorda. I demanem per tots ells “que Déu els doni estada en el lloc del consol, de la llum i de la pau!” (Preg. eucar. I).